El banc dels acusats
El judici polític ens concentra la mirada. Naturalment. Però quan busquem un lloc per descansar-la ens trobem amb un poder judicial que no ens consola i amb una ombra allargadíssima de passat odiós que torna com si en algun moment hagués tingut llum.
Mirem-ho tot mentre es passegen al sostre els helicòpters amb el seu soroll persistent i implacable. Fixem-nos, per exemple, en la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ha absolt els 41 encausats pels augments de sou a la cúpula de CatalunyaCaixa en plena crisi econòmica. Narcís Serra i companyia no han comès cap delicte encara que aquesta pujada de sous tingués lloc al mateix temps que un expedient de regulació o una injecció de diners públics. El que no és il·legal només pot ser escandalós, com és el cas. Com a argument de defensa hi ha el fet que el Banc d’Espanya va aprovar aquests augments de sou. Rodrigo Rato també en responsabilitza el Banc d’Espanya. I jo. I tu. I tu. Sembla mentida les coses que ens uneixen els uns als altres.
Al jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona s’investiguen les càrregues de la Policia Nacional contra els votants de l’1-O. Aquesta setmana hi han declarat com a investigats tres agents per la seva actuació a l’Institut Pau Claris de Barcelona. Hi ha una famosa puntada de peu voladora que un dels agents va marcar-se contra els votants que estaven asseguts a les escales. El jutge diu que “no s’entén el motiu” d’aquesta acció que “pot causar lesions molt greus a algun ciutadà”. El suposat agent de la puntada de peu voladora no es reconeix en les imatges i diu que era lluny del lloc dels fets i els altres dos no reconeixen cap conducta irregular per part seva durant aquell dia. Diuen que van ser rebuts amb amenaces però quan se’ls demana alguna “expressió intimidatòria” es veu que no en recorden cap. És ben bé que hi ha persones que no oblidarem mai què va passar i n’hi ha que ja no saben ni si hi eren. Ara només hem d’esbrinar si el Banc d’Espanya va aprovar una puntada de peu voladora explícita. Les implícites són al paràgraf de més amunt.
La diputada popular Dolors Montserrat s’oblida que Casado va dir que “l’agenda de Catalunya és l’agenda d’ETA”. Se n’oblida tant que assegura que el seu president “no ho ha dit”. Casado, per la seva banda, tampoc recorda que va dir 'felón' a Sánchez i ara afirma que el que va fer era “qualificar una situació”. Potser també és una afectació memorística el fet que en el manifest que va tancar les protestes de les dretes molt dretes de la mani de Madrid hi hagués “alguna inexactitud” o que contingués "una gran part de veracitat". Adoro els eufemismes. I les fotografies. Hi ha imatges que deixen tothom ben retratat. A Andalusia la foto també és bonica. Ana Gil Román és la nova presidenta de la comissió de la memòria històrica. Una parlamentària de Vox en contra de l’exhumació de Franco i amant de la poesia de Primo de Rivera, entre altres aficions moderades. Deu tenir bona memòria. Jo mai recordo cap poesia sencera. No sé si sap la presidenta que una de les grans institucions catalanes, el Barça, ha decidit retirar, ara, les medalles que el club va atorgar a Franco als anys 70. Dic jo que el Barça s’havia oblidat d’aquestes medalles i se les ha trobat fent neteja. Amb el permís, sempre, del Banc d’Espanya.
Continuo buscant un lloc on descansar la mirada i em trobo al banc. És el dels acusats, on hi som tots nosaltres. Ha començat el judici en què l’extrema dreta acusa i la democràcia es defensa. Això es pot fer. No és il·legal. Només és escandalós. I tot passa en aquest segle.