L'any que va morir Franco encara no ha arribat

L’any que va morir Franco jo era massa petita i malauradament no el recordo. Però recordo que, anys després, a casa, la lluita antifranquista continuava. La mort de Franco, al llit, no va suposar la mort del franquisme. Que mori el gos no vol dir que mori la ràbia. Aquesta llei de memòria històrica que pretenen els espanyols tampoc no ho aconseguirà. Franco només s’ha mogut de lloc. La llei arriba tard (tardíssim) i la porta a terme un govern que té agafat de la mà un rei que, presumptament corrupte, fuig del país amb la seva complicitat. Tan alta és la protecció socialista que també es neguen a preguntar la població sobre la monarquia perquè després d’un rei en va un altre i si no t’agrada fes-te socialista de veritat. No són males persones. Són demòcrates amb fòbia a les preguntes. Jo tinc fòbia a les ungles llargues i no per això s’ha de posar en dubte que sigui demòcrata. Encara que el meu interès cada vegada més gran per l’anarquia em faci dubtar a mi mateixa. En qualsevol cas, el rei que va fugir amb el vistiplau de tothom el va posar el dictador que va morir al llit agafant un cordill que ho deixava tot més lligat que un cordó umbilical. Juan Carlos I va ser un heroi de la Transició, al costat de més senyors que van posar Espanya al dia amb una Constitució òrfena de mares i que no es toca per no perdre la paga o la pega. La Constitució, per cert, que ara serà homenatjada amb una altra data, la del 31 d’octubre, que és quan es va aprovar. Es veu que amb el 6 de desembre, que és quan alguns la van votar, no n’hi ha prou. El pitjor és que amb aquesta nova data es pretén homenatjar les víctimes del franquisme. Fa temps que penso que això dels homenatges és millor que se’ls faci una mateixa. En qualsevol cas, un país amb polítics independentistes pacifistes a la presó i feixistes declarats al carrer no s’arregla amb una llei que il·legalitza la Fundación Francisco Franco (que ja ho veurem) o que anul·la la sentència de mort del president Companys. La Transició s’està fent més llarga que un dia sencer amb mascareta. I no s’acaba. Sembla que no s’acaba mai. Si la Transició no fos tan fosca a hores d’ara no hi hauria presos polítics i Franco hauria desaparegut de tot arreu. Restes incloses. En tenim prou amb una pandèmia. De debò.

Sempre hi ha qui pensa que és millor alguna cosa que res i que els gots habitualment estan mig plens i no mig buits. Però per avançar realment, els gots s’han de trencar i beure en uns de nous. Encara que en termes de sostenibilitat no sigui la millor idea. Es porta més el reciclatge. Tot i que després no fem més que reivindicar-nos com els éssers més desastrosos del planeta, parlo dels humans en general, i quedem a dalt de la Pica d’Estats per fer-nos una foto i per trencar, només, la distància de seguretat i els ecosistemes que ens trobem al pas. El problema és que ara no ens queda ni Venus per exiliar-nos. Per a gasos fètids ja hi ha l’excedent de pudor nostra de cada dia.

A Denver, als EUA, la setmana passada van passar de 30 graus amb sol dilluns a 2 graus amb neu dimarts. La meteorologia sembla que està molt més disposada a la radicalitat. Encara que malauradament hi tingui molt a veure la nostra mà destructiva i la capacitat que tenim per ser creatius en aquest apartat. Les criatures han tornat a escola però no podem oblidar que els deures del món millor que els hem de deixar els hem de fer la societat sencera. Només faltaria. Per això estaria bé que els demòcrates no tinguessin por que responguéssim a una pregunta. O a dues. Que de tot se n’aprèn. Com a l’escola.