Acció ciutadana

Periodista i escriptoraIñaki Urdangarin té un mòdul especial en una presó de dones. Diuen que la legislació et permet triar una presó. Jo no dic res. Que no cal. Només que Urdangarin no és una dona. Ni és tan especial. Més o menys com un altre lladre cèlebre, Luis Roldán, que tampoc era una dona i que també va passar per Àvila. Un guàrdia civil i un jugador d’handbol tan acostumats a conviure entre homes, i per a les penes tiren de dones. Ja hem rebut. És ben bé que hi som només quan els interessa.

Així, mentre els corruptes gaudeixen de condicions dignes, els pobres, que no són a la presó però tampoc són lliures, topen amb un dels mals persistents de la nostra societat que demana un fre urgent: l’especulació immobiliària. Per què tantes Constitucions nacionals parlen del dret a un habitatge digne i per què aquest dret no es compleix? Com és que els drets humans van per darrere dels drets a enriquir-se desproporcionadament? No espero respostes. Que ja me les sé. Espero les accions que reverteixin les circumstàncies injustes. Urdangarin és a la presó després d’haver delinquit des d’una posició en què creia que ho podia fer. I ara té els privilegis dels privilegiats, encara que se li reconegui el delicte. L’habitatge està regulat pel mercat, que és qui té els privilegis. Però al mercat l’últim que li interessa és el benestar de la gent. Per això, des de les institucions s’ha de fer una política que pensi a dir al mercat quins són els seus límits i que tingui la legitimitat per fer-ho. La setmana passada un home es va suïcidar durant un desnonament. Aquest dimarts dues accions ciutadanes han evitat que a d’altres persones les facin fora de casa seva. El que resulta especialment terrorífic és que una setmana després, un dia després, unes hores després, uns minuts després que un home es llanci des d’un desè pis es produeixi un altre desnonament amb la possibilitat de més morts o amb la certesa d’una tragèdia.

A partir de la tardor tots els promotors que vulguin construir pisos a Barcelona estaran obligats a destinar el 30% dels pisos a habitatge assequible. L’Ajuntament ha decidit prendre una mesura esperançadora. Encara que no sigui suficient, jo soc de celebrar els primers passos amb la convicció que se’ls ha d’acompanyar per poder seguir fent camí. Què hi guanyem expulsant les persones i creant ciutats com les que l’especulació immobiliària està promovent? El sensellarisme avui és el destí extrem provocat per la manca d’habitatge. Les persones es queden al carrer. Persones com nosaltres que per unes circumstàncies conjunturals s’han vist ofegades per un mercat que no deixa respirar. La justícia no és igual per a tothom. No és igual ser ric que ser pobre. No és igual tenir a l’abast totes les oportunitats que no tenir-les. Un lloc on viure en condicions no és un luxe. És una necessitat. La ciutat és per compartir-la. No s’hi val a crear perifèries perquè qui té els diners compra el centre i quan se li acaba el centre compra tota la ciutat. La ciutat és vida i perquè hi hagi vida cal gent diversa en tots els sentits. La ciutat no hauria d’estar en venda.

Fa massa temps que vivim en una roda que estableix un enriquiment obsessiu. L’acumulació és la felicitat màxima. S’aprofiten unes lleis que donen permís per mantenir una societat depenent i submisa. El mercat és implacable. No s’hi pot anar en contra. El privat es respecta i el públic es roba. Com a premi per seguir aquesta norma hi ha presons i presons. Com a càstig, veure com es deshumanitza l’entorn. I el crim és tenir la possibilitat de modificar la norma i no posar-hi tots els esforços.