Seria de molta ajuda aclarir quina és la naturalesa profunda del marc conflictiu en què es desenvolupa la relació entre Espanya i Catalunya. I això inclou de les expressions més greus, com ara la repressió del sobiranisme, a les d’efectes més limitats i aparentment de caràcter administratiu. Penso en la recent decisió de retirar unilateralment la inversió a l’aeroport del Prat per una suposada baixa disposició del nostre govern a sotmetre’s, sense piular, a les condicions imposades. Seguir atribuint aquests conflictes a incompetències individuals, governamentals o partidistes com fa l’establishment patronal i mediàtic és propi d’una actitud còmplice amb allò que els causa.
De fet, no hauria de ser tan difícil definir correctament els fonaments d’aquest conflicte. No caldria ni anar 350 anys enrere fins a la Guerra dels Segadors, o als 300 anys de la Guerra de Successió. N’hi hauria prou reculant cent anys, al 1898, quan –com ja reconeixia Francesc Cambó el 1927– el “problema català” s’havia convertit en el veritable punt al voltant del qual havia girat la política espanyola fins a aquell moment. I, des de llavors i fins ara, en tots els tombants històrics rellevants, s’ha repetit el mateix. Catalunya i els catalans en el seu conjunt seguim sent vistos com l’amenaça més perillosa per al projecte de nació espanyola. I d’aquí la persistència de la tan vella i agressiva catalanofòbia que ara, quan hom s’hi ha volgut rebel·lar, han convertit en un inexistent “odi a Espanya” en una maniobra infame que projecta els propis sentiments sobre els altres.
La qüestió de la naturalesa del conflicte, des del meu punt de vista, no és una qüestió banal o només pròpia d’un debat entre intel·lectuals i historiadors. De fet, és molt rellevant des del punt de vista polític per fer una diagnosi precisa del conflicte. En aquest sentit, que ara mateix existeixin diferents estratègies independentistes poc compatibles entre elles no va principalment ni de cadires, sous, covardies ni traïcions, com vol l’enemic que creguem. Es deu al fet de la diversitat de diagnosis. I, tal com ho veig, sense acord en la diagnosi és impossible cap unitat en l’estratègia. Així, els actuals representants polítics, independentistes o no, més que no pas respondre al com –de la resolució–, primer s’haurien de posar d’acord en el què. També a la taula de diàleg. És a dir, en quina pensen que és la naturalesa de la confrontació. Al capdavall, la seva persistència en el temps demostra que no té a veure ni amb els règims polítics ni amb els actors que a cada moment són davant de les institucions. I, per tant, la seva resolució o el seu agreujament no depenen de cap canvi de govern ni de cap majoria parlamentària.
Sé que visc en un país d’un estès antimilitarisme en què els termes bèl·lics provoquen tota mena d’al·lèrgies. Ens tranquil·litza més parlar d’adversaris que d’enemics, o de confrontació que de guerra. Entesos. Però ¿com n’hem de dir del conflicte entre Espanya i Catalunya? ¿N’hi ha prou parlant del “problema català” com ja es feia fa un segle? ¿L’arrel del conflicte deriva d’una mal resolta relació colonial? Per què Espanya no vol ni pot reconèixer el caràcter de nació al poble català? ¿De veritat que algú creu que tornant a parlar de concòrdia, com va fer Cambó fa gairebé cent anys, ara falsament referida a la relació entre catalans com pretén Pedro Sánchez, resoldrem res de res?
Que ningú no s’esgarrifi, però això d’ara és una guerra, afortunadament, política i incruenta. No cal dir que allà, amb pell de xai i parlant de concòrdia, s’actua en conseqüència. En canvi, en el “mentrestant”, aquí s’hi respon com si es tractés d'una baralla domèstica. Ho veiem prou bé en l’actitud dels mitjans de comunicació: allà no tenen cap escrúpol en atiar la confrontació, mentir i posar-se al costat dels seus, mentre que aquí és habitual sentir parlar de la guerra com si fos un partit de tenis.
