La natura fabricada i les falses necessitats

Fa pocs dies vaig anar a Hawaii, on se celebrava el congrés de l'Associació d'Estudis Asiàtics. De l'avió estant, Hawaii evoca belles imatges de platges tranquil·les, muntanyes modelades per volcans, oceans lluents com pedres verdes de jade, fruites exòtiques, i balls i cançons de nadius del Pacífic Sud. Però mirant-ho de més a prop, aquest paradís de la natura s'assembla a una senyoreta guarnida i molt maquillada. Resulta evident que la indústria turística s'ha fet càrrec de l'illa i n'ha refet l'hàbitat natural. Avui és una natura fabricada. El sistema de mercat lucratiu ha trastornat el curs genuí de la natura, i així, la vida interior de les platges, les palmeres, les muntanyes i les terres de conreu ha de cantar amb el timbre sonor del lucre. És una terra de creació humana contrària a la natura mateix. A prop aguaiten molts desastres ocults i la degradació del medi ambient.

És veritat, el medi ambient de Hawaii és encara exòtic per a un viatger de San Francisco, però és també antinatural; els seus atractius exòtics són una escenificació, un decorat. El capitalisme demana una utilització il·limitada dels dons de la natura. La producció de béns i serveis no consisteix només a cobrir les necessitats diàries del consumidor; consisteix a fer que pagui per coses que estan més enllà de les seves necessitats immediates. El nom Hilton Hawaiian Village Resort (complex turístic poble hawaià Hilton) em recorda una frase que vaig sentir a Long Island, estat de Nova York: "Benvinguts als suburbis d'Amèrica, on talen arbres i posen nom d'arbre als carrers".

En arribar al poble i entrar a la cambra, vaig quedar parat de trobar una habitació de la mida del menjador d'una casa americana mitjana. Havia reservat l'habitació més barata, però aquesta habitació disposava de molts luxes i d'un espai obscenament gran. Segurament els lectors se'n riuran de mi per desconèixer el preu de les habitacions i dels béns de consum. Potser l'espai i l'estètica de l'habitació corresponien als diners que vaig pagar: però jo necessitava tot això? Hi ha algú que necessiti tota aquesta mena de coses elaborades i luxoses per quedar satisfet d'haver fet una bona compra o passar unes bones vacances? Suposo que la majoria dels turistes agraeixen els luxes, però segurament mai no s'han parat a pensar fins a quin punt s'ha de fer patir la natura pel sol fet que ens han dit que ens cal tot això.

Adquirim totes aquestes coses i en gaudim, i pensem que per dos- cents dòlars satisfaran les nostres necessitats. Si paguem més diners, tindrem una habitació més luxosa, potser fins i tot una suite presidencial. Però per què algú voldria pagar tants diners per la il·lusió de ser president per una nit, fins i tot si aspira a ser-ho? Per què inventar-nos les necessitats, per què haver d'actualitzar constantment els productes que ens posen a les mans com a necessitats?

La producció lucrativa ha de continuar i el seu imperatiu moral és el cicle imparable del capital, els diners i el lucre, una vegada darrere l'altra. Per tal de mantenir eternament en moviment aquesta màquina lucrativa, cobrir les necessitats dels mortals normals és lluny de ser suficient. Realment necessitem tant de menjar, un llit tan gran, tant d'espai? Una habitació tan gran que anar del llit al bany equivalgui a fer una expedició és insultant per a les necessitats bàsiques i els recursos naturals. Tots sabem prou bé que una certa varietat de béns i una certa dosi d'exotisme aporten plaer i al·licient a la vida. Tanmateix, la recerca de la varietat, en si mateixa i per si mateixa, pot esdevenir destructiva tant per als homes com per a la natura.

En la societat premoderna i precapitalista, un viatge a una altra ciutat per visitar els amics i els familiars és suficient per afegir al·licient a la vida humana. Suposo que abans que el sistema capitalista agafés el control de les illes Hawaii, els grangers i els comerciants ja produïen béns per satisfer les necessitats de la societat. La producció local satisfeia les necessitats bàsiques dels nadius. Prenien allò que els calia de la natura i utilitzaven els seus recursos, sense haver de desenvolupar la natura escurant-la fins als ossos. El poble, arrelat a la terra, la tractava com a part del seu propi destí. No consideraven les muntanyes, els rius, les palmeres i tota la natura com a recurs. Se servien de la natura per al seu propi ús, però també tractaven allò que en feien com una part consubstancial de la natura. Solien veure la terra o els rius com a entorn de la vida humana, ple de significat i de saviesa. En la producció no lucrativa, produir béns vol dir simplement donar a la gent allò que realment vol. El valor d'ús dels béns i dels productes encara no ha estat segrestat pel valor de canvi, també conegut pel nom de mòbil lucratiu.

La ideologia del lucre actualitza contínuament les necessitats que no necessitem, escampa contínuament la fantasia dels capricis i el plaer més enllà dels límits de les capacitats humanes i de la natura. Fa creure a la gent que gaudeix d'una felicitat actualitzada. Però el preu que ha de pagar tota l'espècie humana és massa elevat perquè la terra el pugui sostenir.