1. Una tendència inquietant. Diu Jürgen Habermas que “avui, com demostra la pandèmia, la consciència bascula cap a un estat defensiu”. Fa temps que constato una tendència inquietant: és cada cop més habitual que en les converses (familiars, amb amics, entre col·legues, en qualsevol àmbit de relació) sorgeixin referències a un futur autoritari com un destí gairebé inevitable. A vegades són comentaris en termes d’anàlisi de relacions de forces i dels desequilibris de poders i amb voluntat de buscar vies per superar l’amenaça de l’autoritarisme postdemocràtic, però sovint contenen una dosi preocupant d’assumpció fatalista, com si la democràcia estigués al final del camí.
És cert que en l’escena política aquesta música fa temps que dura: i no podem oblidar que fou una dictadura –la de Pinochet– el lloc escollit per al primer experiment d’allò que se n'ha dit neoliberalisme (una blasfèmia per a la gran tradició liberal). D'ençà que aquest deliri nihilista es va estavellar en la crisi de 2008, el mite xinès, com a estadi superior del capitalisme, no ha parat de créixer, i l’expansió de l’extrema dreta, amb les seves diverses variants i manifestacions (de Le Pen a Trump o a l'autoritarisme centreeuropeu) ha estat exponencial fins a arribar a ser una amenaça significativa, reforçada per la radicalització de la dreta convencional.
La pandèmia ha tingut la virtut de fer-nos prendre consciència de la nostra precarietat, però ens ha conduït a una situació paradoxal entre una certa recuperació del sentit de comunitat i la por. I les dretes radicalitzades estan intentant capitalitzar aquestes pors de la pitjor manera. Tres sociòlegs francesos, Christophe Bortessi, Jan Willem Duyvendak i Aurélien Taché, en un llibre recent, parlen de “nativisme”: “La concepció de la societat” que “refusa la igualtat entre els ciutadans i proposa classificar-los per ordre d’arribada i proximitat ètnica, religiosa o cultural”, que s’expressa en les conductes fòbiques i en el rebuig de la immigració, i que s’allunya de qualsevol idea democràtica i republicana que reconeix la igualtat dels ciutadans independentment de la seva condició. És el que es porta, liquidant una de les conquestes de la modernitat: l’estat nació com a marc compartit per gent diferent. I tornant a les idees romàntiques de la nació com a encarnació del teològic en la política democràtica. Amb conseqüències terribles per a la democràcia: perquè des d’aquesta cultura –els nostres i els altres, els natius i els vinguts de fora, els patriotes i els traïdors– és molt difícil construir espais compartits. I només des d’una cultura que doni ple reconeixement a l’altre es poden conrear els territoris comuns.
2. El declivi. El resultat és que els debats es desnaturalitzen des del primer moment. Perquè en lloc d’aplegar informació i avaluar els problemes en la seva complexitat, es viu de l’escarni, de la conversió de l’anècdota en categoria, de les imputacions infundades, de la manca de dades objectives. De fet, no es volen solucions, es volen tensions, perquè alimenten els que no volen acords. Ho veiem aquests dies amb l’enèsim desplegament mediàtic contra la immersió lingüística. Com que les dades objectives no afavoreixen el seu relat, es construeixen episodis de victimització –i, tanmateix, en troben ben pocs– per negar qualsevol balanç objectiu de la política d’immersió i decantar el problema d’un sol cantó, pretenent contra tota evidència que el castellà està en risc quan segueix sent amplament majoritari. I ho fan amb un recurs que la dreta ha convertit en hàbit en la democràcia espanyola –per molt que alguns no ho vulguin veure–, que és la judicialització de la política, que els porta a transferir sistemàticament a la justícia tot allò que no els agrada. I no ens equivoquem: la feina de la justícia és aplicar la llei davant de situacions delictives, no resoldre els impassos que la política no és capaç d’afrontar. Nativisme i judicialització: així declinen les democràcies. I triomfen els autoritarismes.
