Tots Sants

No em refereixo a la festa religiosa del primer de novembre ni a la seva banalització anglosaxona, plena de fantasmes i morts vivents, sinó a un poema de Josep Carner. El poema porta aquest títol i és un poema breu i apareix per primera vegada a Poesia (1957). Carner no hi parla pas de la festa de Tots Sants sinó de l’escenari meteorològic d’aquesta festa, i també de l’escenari anímic que el temps i el significat de la festa configuren. És un poema molt breu que m’agrada llegir en aquestes dates de novembre, quan sembla que tot el món se’t gira en contra, quan sembla que el sol pensament de primavera és impossible, quan el món s’ha tornat rúfol al nostre voltant i ara més que mai en el nostre país. A més, el poema té un vers que és exactament igual a un vers de Friedrich Hölderlin, d’un poema també breu i meravellós del poeta alemany. És igual, esclar, a la traducció del vers de Hölderlin, perquè aquest escrivia en alemany. El poema de Hölderlin es titula Meitat de la vida. Sí, som en el dantesc "nel mezzo del cammin di nostra vita", que Sagarra tradueix per "al bell mig del camí de nostra vida". Què els passa a Dante i a Hölderlin a la meitat del camí de la vida? Doncs que se senten perduts i espantats i tristos i preocupats. Carner també fa un poema de meitat de la vida: s’hi sent perdut i trist. Per què aquestes coses passen a la meitat de la vida? Doncs perquè ja s’han fos les il·lusions de la joventut. I perquè tot allò que s’havia començat amb gran passió i delit, el vent s’ho ha endut en un buf. Diu Dante: “Oh vana glòria del poder humà! / Que poc el verd dalt la comella dura”. Diu Hölderlin: “Ai de mi, ¿d’on trauré / quan sigui hivern les flors, i d’on / l’esclat del sol / i l’ombra de la terra?” I Carner: “El vent escampa cendres / dels papallons d’ahir”. Ja ho va dir el profeta Isaïes: “Els dies de l’home són com el fenc, com les flors del camp, així floreixen”. És a dir, són fugaços. Són reflexions dels poetes i sensacions d’aquesta època de l’any i de la vida. Continua Carner: “Es mou amb mala cara / el dia, tot rampells; / sospira el pany de porta, / grinyolen els penells”. Aquest és el vers en comú de Hölderlin i de Carner. ¿Pot haver-hi un soroll més trist i desolador en un dia de novembre, enmig dels rampells del dia, que aquest grinyolar dels penells dalt de les torres? Bé, ara amb prou feines n’hi ha, de penells, i el grinyolar dels pocs que hi deu haver gairebé no se sentirien enmig del soroll agressiu del trànsit. Però la imatge encara ens afecta. Diu Hölderlin: “Els murs s’estan / callats i freds, al vent / grinyolen els penells”. Tot això lliga perfectament amb aquests dies de novembre. Tots Sants ja ha passat, però el clima desolat perdura. Acaba Carner: “Els caminals són tristos; / s’arrufa tot l’espai. / Les fulles de la branca / no diuen sinó ai".

I que bé que lliga també tot això amb la nostra situació actual. Un país a la deriva, sense saber on va d’una manera real i encoratjadora. Enganys, divisions, incertesa. Aquesta és la meva sensació. I gent, molta gent, que, amb tot, no es desespera. Que vol anar a algun lloc, que vol sortir d’aquesta selva obscura, dels caminals tristos, de l’ombra dels murs callats i freds. Ho aconseguirà? Ho aconseguirem? Perquè jo m’hi compto, entre aquesta gent, malgrat les meves temptacions d’indolència. I és que soc gran. Ja vaig passar fa temps la meitat del camí de la vida i la desesma se’m menja. Però confio en la gent, sobretot confio en la joventut, ja ho vaig escriure l’altre dia.

Aquests dies, per raons que no venen al cas, he estat llegint Dante intensament i m’he ficat en la història florentina de la seva època, en les baralles entre güelfs i gibel·lins. Els primers, partidaris del Papa. Els segons, de l’emperador. I un cop els güelfs van vèncer els seus enemics, llavors es van dividir ells mateixos en blancs i negres. I es van barallar profusament. Dante era dels blancs. I els negres, quan van tenir el domini de la ciutat, el van condemnar i ell es va exiliar per sempre. Com m’han semblat aquestes lluites les que ara corquen per dins els partits independentistes catalans. Deu ser cosa de la condició humana renyir sempre amb el que t’és més pròxim. Per què? Per una cosa absurda com és el poder? Quin poder? Voldria que també fos cosa de la condició humana el persistir. No acontentar-se amb la mediocritat d’una vida submisa sinó fer valer la pròpia dignitat enfront de la maldat dels inventors de relats mentiders. Dels que alcen manifestos indignes.