El temps

Escriptor i pintorL’octubre s’ha acabat, aquest mes que m’agrada tant. Les fulles s’han tornat daurades o de color d’aram. Han caigut i encara cauen, giren, donen voltes empeses pel vent. Si plou, es mullen i es podreixen i fan saó per a la primavera que ve. Rilke va dir que qui no té casa ja no la construirà, que el que està sol ho haurà d’estar molt de temps encara, que vetllarà, que escriurà llargues cartes, que vagarà amunt i avall, rodolant com una fulla entre les fulles que rodolen. És un temps d’espera. I ara, novembre, el mes més trist de l’any, segurament. Sort que hi ha l’estiuet de Sant Martí. Sempre m’ha agradat sant Martí, que va ser bisbe de Tours i que es va partir la seva capa amb un pobre perquè no es morís de fred. Quan jo era jove, més apassionat i menys prudent, trobava que li havia d’haver donat la capa sencera al pobre. Després vaig comprendre que hauria estat un disbarat, perquè, pelat de fred, el sant s’hauria mort. Així es van salvar tots dos. Potser per commemorar l’escalforeta de la mitja capa, el temps ens porta l’estiuet. Acostuma a fer sol. Els camins s’eixuguen del podrimener, les cireres d’arboç han encès els seus fanalets ferruginosos i alegren el bosc. Novembre. També és un mes que m’agrada molt. I després vindrà desembre, ja amb les promeses vegetals de Nadal. La molsa, els gallerans, el grèvol. El suro i els pessebres. Aquell entrar el món de fora dins de casa. I aquella mena d’estranya felicitat infantil que ens acompanya. Felicitat de records, felicitat trista, si és que això és possible. Sí, dies glacials, arbres despullats que deixen passar el solet benigne i benefactor. El temps, el pas del temps és una meravella i si sabem estar-hi atents és una benedicció.

El novembre s’obre amb la festa de Tots Sants. Com que el calendari no té prou dies per celebrar un sant cada dia, l’Església catòlica es va empescar celebrar junts tots els que no tenien festa pròpia. O sigui que tota la bona gent que es mereixeria ser sant tindria una festa el dia de Tots Sants. I l’endemà és la festa dels fidels difunts. D’aquells que encara no són prou sants. És a dir, els que al Purgatori s’afinen l’ànima per poder ser considerats sants algun dia. I com que aquests necessiten ajut, nosaltres vinga resar per ells. I com que resar sense fer res més és una micona avorrit, ens hem inventat això dels panellets i les castanyes i els moniatos. Coses de pasta espessa, que costen d’empassar, que duren a la boca, mentre anem remugant avemaries i parenostres també lents i espessos. Són les tradicions del país. No diré que m’entusiasmin gaire. Les castanyes, si és que no són en la fórmula divina del 'marron glacé', em deixen una mica estabornit. Els moniatos, igual. Llevat que siguin com els feia, a vegades, la meva mare: petits, rostits a la cassola amb greix de porc i ben caramelitzats amb sucre. Podien passar. I, pel que fa als panellets, m’entusiasmen els de pinyons, perquè els pinyons són una mica la meva bogeria. Ara, han de ser pinyons d’aquí. D’aquells que tenen gust de resina, de pi, per tant, d’estiu i d’alenada de mar. El massapà, que ha de ser l’únic ingredient de l’interior, s’ha de fer amb ametlla també d’aquí, gustosa i sucosa. I fora patata i fora moniato! Ja veuen que en això de la castanyada soc una mica heterodox. A més, m’agraden aquestes coses en poca quantitat i acompanyades amb una copa de Porto del més bo. Em sembla que la meva catalanitat no és gaire pura pel que fa a les castanyades. Què hi farem!

Després, hi ha la cosa dels cementiris. Ai, els cementiris! Tots hi anirem a parar. La gent s’afanya a tenir-los nets i polits. Els llautons ben lluents. Les restes florals d’altres anys i altres dies ben lluny. Flors noves i fresques. Els vivers, els floristes, s’han preocupat que aquests dies els crisantems florissin com bojos. Són una flor preciosa. A mi m’agraden els que són grossos, blancs o daurats o fins i tot els de color de coure. Cruixents. Amb aquella olor una mica acre i estimulant. No acostumo a anar-hi gaire, als cementiris. Això que Josep Pla deia que per conèixer bé una ciutat cal anar al mercat i al cementiri. Als mercats sí que hi vaig. Als cementiris ja no. Potser els veig massa a prop…

I, al fons de tot d’aquest canvi de temps, de totes aquestes celebracions populars, el nostre pobre país va fent la viu-viu. Sento una tristesa que pesa sobre l’ànima de Catalunya. Però, no sé per què, ara m’ha agafat un optimisme quiet i velat. M’acompanya. Estic convençut que serem independents. Espero veure-ho.