Tardor

Ha començat la tardor, però no es nota gaire en el món que ens envolta. Sí que hi ha una vibració a l’aire, un biaix a la llum i, sobretot, un desig al cor. Després d’un estiu excessiu, tenim ganes de fresca, d’una mica de pluja, de senyals de decadència als vegetals. La tardor vegetal no és pas trista. És plena d’or i aram, de despullament i de silenci. Sabem que tot tornarà a brotar. Sabem que tornarà la joventut, la verdor tendra, les flors i els fruits. La nostra, la dels humans, sí que és trista, de tardor. No hi ha cap esplendor en la nostra decadència, sinó tot el contrari. I quan s’acabi s’haurà acabat i amén Jesús.

Diumenge és una festa que m’agrada especialment. Sant Miquel Arcàngel. Ell és el cap de la milícia celestial. Ell va vèncer el dimoni. Ell sosté, davant de Déu, l’encenser d’or on crema sempre l’encens que perfuma el Paradís.

La tradició el vesteix de soldat romà, matant el drac malèfic. Una mena de sant Jordi. Però es diferencien perquè sant Miquel té ales i sempre va a peu. I sant Jordi no té ales, perquè no era un àngel, i va sempre a cavall. Saber això és important quan es visita un museu d’art romànic o gòtic, sobretot, però també del Renaixement. Els catalans tenim la tendència, esclar, que quan veiem algú que mata un drac ja pensem que és sant Jordi. I no. Segons la llegenda, també, sant Miquel té un ofici especial. És el primer oficial, com si diguéssim, de la psicòstasi. Després de la trista decadència tardoral, quan se’ns acabi la corda definitivament i ens neguem en aquella nit d’on vam eixir, aquella nit sense terme ni afegidura, que diria Carner, llavors ens trobarem amb sant Miquel que ens pesarà l’ànima. Que això vol dir psicòstasi. En una balança amb dos platets, en un hi haurà les nostres bones obres i a l’altre les males. D’aquest es penjaran tot de dimonis per fer que pesi més i hàgim d’anar a l’infern. Però sant Miquel és expert en matar dimonis i farà que la nostra ànima faci bon pes. Al MNAC hi ha un retaule amb una representació eloqüent d’aquesta escena. Segurament n’hi ha més d’una, però ara recordo de forma especial la taula romànica de Sant Miquel de Soriguerola.

Per Sant Miquel, tal dia com diumenge, floreixen els àsters. Aquí, quan jo era petit en dèiem 'setembres'. A Anglaterra en diuen 'michaelmass daisies'. Que vol dir 'margarides del dia de Sant Miquel'. Són aquelles diminutes margaridetes de pètals blaus o lilosos i ull daurat. Precioses. Un ram d’àsters és una cosa fascinant. És com un núvol de guspires entendridor i, tot i que els àsters no fan olor, és com un núvol d’encens imaginari que surt de l’encenser de sant Miquel. 'Stetit Angelus juxta aram templi, habens thuribulum aureum in manu sua' (L’Àngel s’estava al costat de l’ara del temple i tenia un encenser d’or a la mà). Això canta la litúrgia de la festa de demà. Però també canta 'Sancte Michael Archangele defende nos in praelio: ut non pereamus in tremendo judicio' (Sant Miquel Arcàngel defenseu-nos en la batalla: perquè no morim en el judici tremend).

No em negaran que aquesta petita pregària és d’una flagrant actualitat. Tenim a les portes la sentència del judici tremend que han sofert els nostres presos polítics. I darrere d’ells tots nosaltres. I ara ja ens amenacen amb un altre judici que fa tota la cara que serà molt més tremend. Perquè així com als presos polítics no els van trobar res seriós de què acusar-los, ara van molt més forts. S’han empescat que el terrorisme sí que és condemnable i van per aquí. Aviat acabarem acusats de terrorisme tots els catalans que vam anar a votar el dia 1 d’octubre del 2017. Espanya és com és. Insídia rere insídia. Mentida rere mentida. Calúmnia rere calúmnia. Així es manté la nació espanyola. Una nació que no ha existit mai.

Però torno al santoral, no fos que m’acusessin de terrorisme verbal. I és que si diumenge és Sant Miquel, dilluns és Sant Jeroni. Sant Jeroni no era cap àngel, sinó un mortal com som tots nosaltres, aquests que patim o patirem la decadència física i serem pesats a la balança de sant Miquel. Jeroni era un savi, va traduir la Bíblia, la seva versió es coneix com la Vulgata, va fer penitència al desert, va treure una espina de la pota d’un lleó. Per això, als museus tant se’l pot veure fent penitència en una cova amb un lleó al costat com traduint al seu estudi (quina meravella el que va pintar Antonello da Messina), com vestit de cardenal, que també ho era. És el patró dels traductors i va dir que no s’havia de traduir paraula per paraula sinó buscant el sentit del sentit.