Santa Maria

emà és Santa Maria. L’Església catòlica celebra l’assumpció de Maria, mare de Jesús, al cel. Quan jo era petit no entenia la diferència entre ascensió i assumpció. Fins que un hermano em va explicar que tota assumpció al cel era una ascensió, però no a l’inrevés. Una assumpció volia dir que algú et xuclava, com si diguéssim, mentre que una ascensió suposava una mena de propulsió pròpia. En tot cas, Maria va ser assumida al cel, assumpta, i d’aquí ve el nom de les Assumptes, Assumpcions, Suncions, Sunsis, etc. Això a part de les Maries, Mireies, Míriams e cosí via, que diuen els italians. Que Maria va pujar al cel un cop morta, dormida, sense ser vexada per la descomposició, és un dogma de fe de l’Església catòlica. El papa Pius XII (Questo sí era un vero papa!, fa dir Fellini a un dels personatges en la delirant desfilada de models litúrgics del film Roma) va declarar dogma de fe l’assumpció de Maria. Si no m’equivoco va ser el 1950. Europa es trobava en plena postguerra, Alemanya dividida, Itàlia sumida en la misèria. L’Església necessitava un acte important, una mica de pompa vaticana (en aquells temps el papa circulava encara en cadira gestatòria i el ventaven amb dos ventalls etíops de plomes d’estruç que es deien flabels). Espanya, la catòlica Espanya, també sumida en la misèria, mirava cap a una altra banda. El Vaticà va convidar a cantar, en la solemne cerimònia de Sant Pere, ni més ni menys que a l’Escolania de Montserrat. Ah, quina alegria per als catalanistes resistents! Un reconeixement. Espanya, com fa amb tot, ho va considerar un honor español… e cosí via…

Tot això del dogma realment no calia. La devoció a Santa Maria era universal. Aquí, moltes esglésies li estan dedicades. I catedrals: la de París, la de Chartres i, esclar, la de Girona. I molts pobles celebren la festa major tal dia com demà. Santa Maria era una festa popular. A Elx, és simplement la festa. Una celebració meravellosa de la dormició de Maria i de la seva assumpció al cel. En la calor il·licitana, sota les palmeres, processó i coets. Molt de soroll. I a la basílica, la sacra rappresentazione. Tota la basílica convertida en escenari. I Maria dormida enmig dels apòstols, i àngels que pugen i baixen de la cúpula en artefactes extravagants, l’Araceli, la Magrana. Adolescents vestits amb túniques de seda, encens, suor. Cants i recitats i anades i vingudes nau amunt i nau avall. La multitud dels fidels amarats de suor segueixen l’evolució del Misteri, s’hi impliquen. I, al final, la catarsi. La pluja de confeti que cau de la cúpula, del cel, or pur que plou al fons de tot de les ànimes. I tot per Maria. Gràcies a Maria.

A la meva catedral, la de Girona, era festa grossa. Darrere l’orgue es muntava una mena de cadafal, el llit de la Mare de Déu, se'n deia, on una imatge de Maria, vestida amb túnica blava, hi dormia. Domassos, angelets barrocs de culet arremangat volaven amunt entre els penjolls de seda. I el llit, guardat per dos àngels de mida natural, tots daurats, que la llegenda capitular adjudicava al taller de Bernini. Gladiols blancs com flames espectrals i encens marejador i l’orgue amb els seus acords solemnes. Ja no cal parlar del bisbe Cartañà, menut i escarransit, perdut entre les seves sedes i la seva cua llarguíssima, cruixidora. La devoció a Maria ha poblat les nostres esglésies, ara els nostres museus, d’imatges romàniques i gòtiques. Les romàniques, assegudes, amb el Nen a la falda. Les gòtiques, dretes, suaument déhanchées, portant el Nen als braços. Les romàniques més aviat matusseres, les gòtiques, elegants i un punt cortesanes. Salve, Regina! era la pregària dels monjos abans d’anar a dormir. Després de les completes. Diuen que l’oració la va escriure sant Bernat. Ara sembla que el cistercenc només va escriure l’advocació final: oh clemens, oh pia, oh dulcis Virgo Maria…

A la Comèdia, Dante Alighieri posa en boca seva aquella famosa oració a Maria en què es complau en fer jocs teològics. La pregària es troba al cant XXXIII del Paradís. Diu Dante, fent-li dir a sant Bernat: “Oh Verge Mare, Filla del teu Fill, / la més humil i excelsa criatura, / d’etern consell inalterable espill”. I allò del Factor i la factura… I cap al final, Dante posa en boca de sant Bernat aquella petició que sembla natural però que amaga, per a mi, una enorme complexitat: “Venci ta guarda els moviments humans!”. Poca cosa, els moviments humans: els actius i els passius, l’odi, l’enveja, la venjança, la ira, la mandra, les omissions, les vacil·lacions…