Revetlles i altres coses

La nit del 23 de juny és una nit plena de tradicions en aquest país i en molts altres. Focs, revetlles, coets, coques, ball i sensualitat. Ho dic d’entrada, no m’agraden les revetlles, no m’agrada haver d’estar content per força. La coca em diu poca cosa i el cava ben res. Els petards i els coets m’eixorden.

Quan pujàvem al terrat perquè el meu pare encengués algun coet, jo em mantenia tan lluny com podia del lloc de la ignició. Als nens ens deixaven tirar quatre cebes, i jugar amb una pedra foguera i una cosa que en dèiem martiniques. Tant la pedra foguera com les martiniques eren altament perilloses, perquè eren fetes de fòsfor. Les cebes eren uns paquetets petits de paper fi que esclataven quan es rebotien amb força contra el terra. Des del balcó les tiràvem al carrer, i petaven, discretament. La coca, si era de can Verdaguer o de can Pratdesava o de can Negre, encara tenia una mica d’interès per a mi, sobretot si estava molt plena de pinyons per damunt. Aquestes tres pastisseries ja han desaparegut, com tantes altres coses.

Ja de gran, he anat a moltes revetlles a casa d’amics. Acostumaven a ser notòriament avorrides. Em venia la son aviat i m’ensopia considerablement, em tornava una carbassa. Els petards m’espanten i em torno un gos que busca un llit on amagar-s'hi a sota. Ara em venen al cap les que feia en Papitu Benet i Jornet a casa seva. Tenia un pati molt gran al darrere i allà ell jugava amb el foc com una criatura i era feliç. Li agradava encendre un volcà i saltar-hi per sobre. Jo m’ho mirava des de darrere els vidres de la porta que donava al pati. Ara que ja no hi és i que l’enyoro, m’agrada recordar-lo saltant sobre el foc.

Les revetlles les associo al perfum de les gardènies, al perfum natural d’aquesta flor magnífica o al perfum que en diuen de flor blanca: llessamí, gardènia i muguet. És un perfum penetrant que em recorda una revetlla concreta, ja en l’edat dels enamoraments i dels balls lents i de la música dels Platters. Recordo l’olor de la noia amb qui ballava aquella nit, una olor intensa de promesa de felicitat física, de tendresa corporal. Ara que soc vell, penso en tot això amb una certa nostàlgia. Mais où sont les neiges d’antan? On són les neus d’abans? S’han fos, evidentment.

Ara toca una altra cosa, encarar la vellesa i el final definitiu de tot. Però mentrestant encara podem ser mínimament feliços. Malgrat tot. Malgrat que el que ens envolta no ens ho posi gens fàcil. Tinc la sensació de viure en un país paralitzat, un país en què els polítics només miren per mantenir el seu petit poder, en què es barallen els uns amb els altres no sé ben bé per què. I la gent, la gent que va anar a votar el dia primer d’octubre del 2017, que va ser apallissada, com era d’esperar, la veig esporuguida, cansada, sense saber què fer. I encara, a sobre, aquest virus maleït ha vingut per acabar de desfer les coses, per imposar una nova normalitat, que en diuen, que, de normalitat no en té res. I, a més, per a mi no és gens nova. Sento que torno endarrere, als anys més grisos de la meva infantesa, a aquella postguerra repressiva que ofegava qualsevol intent d’identitat i d’acció. La nova normalitat és una vida retallada, controlada. Quan surto al carrer amb la mascareta m’ofego. És un bon símbol d’aquesta nova normalitat. Ja no podem respirar a ple pulmó, en cap sentit. I ens amenacen amb un nou confinament, una altra temporadeta a la presó del domicili. El confinament també és un símbol. De la falta de llibertat que tenim com a país. Anirem fent la viu-viu, fent veure que estem contents. Treballant, sí, que és per a això que hem nascut els catalans. Treballar i callar. Labora et tace, el lema de la nova normalitat catalana. Sort que unidos, venceremos al virus.

Ja que som en l’Any Carner, recordem-lo. Va escriure un poemet ben adient a les revetlles. Es titula Coets. Hi descriu tres menes de coets. Una en cadascuna de les tres estrofes. En la primera parla dels coets en una nit ennuvolada, els diu que voldrien competir amb un llampec. En la segona, parla dels coets en nits de posta vermella. Els diu que s’esbojarren com el lasciu atac d’un drac i que ens eixorden les orelles. L’estrofa final és la que m’agrada més. La copio sencera: "Coet de nits serenes, enamorat dels cels, / gran tija d’or que tan de dret camines, / tu saps penjar de dos estels / una garlanda de glicines".

Que la poesia ens acompanyi en aquesta revetlla diferent, la de la nova normalitat d’un país confinat i atemorit.