El passat

Escriptor i pintorAvui em toca fer una feina ben agradable, i és parlar d’un llibre que m’ha agradat molt. Jo no crec que s’hagi de parlar dels llibres que no ens han agradat, perquè és molt fàcil ser injustos. Cal llegir sempre a favor. En el cas del llibre que m’ocupa, Rafael Masó, arqueòleg, de Joaquim Nadal i Rosa M. Gil, això ha estat ben fàcil. L’he llegit a favor, pels autors i, sobretot, pel tema. I l’he trobat apassionant.

Ja fa molt de temps, en un article sobre el Noucentisme gironí, demanava monografies. Sobre Masó, en primer lloc, i també sobre els altres protagonistes d’aquella època daurada de la cultura de la ciutat, tan breu com intensa. La monografia sobre Masó la vam fer Joan Tarrús i jo mateix. Era una monografia extensa que estudiava sobretot Masó com a arquitecte, que és la seva faceta més important. De tota manera hi donàvem pistes per a altres estudis sobre Masó que, a poc a poc, s’han anat fent. En faltava un. El que estudia la relació de l’arquitecte amb l’arqueologia. Ara Joaquim Nadal i Rosa M. Gil ens l’ofereixen, editat per l’Ajuntament de Girona. Tot i que Masó tota la vida va estar interessat per l’arqueologia, no va ser fins als darrers anys que, podríem dir, va fer d’arqueòleg més o menys professional, des del seu lloc a la Comissió de Monuments i des que va establir una relació professional i d’amistat amb Josep de Calassanç Serra i Ràfols. Sobre la seva correspondència es fonamenta aquest estudi que, per a mi, ha resultat apassionant perquè m’ha descobert coses de Masó que no sabia i coses de la meva ciutat natal i dels seus voltants que sabia de manera aproximada i, moltes vegades, equivocada.

Masó es va interessar sempre pel passat, perquè estava segur que si volia construir un present sòlid i articulat calia fonamentar-lo en aquest passat i en les obres dels que l’havien precedit. Això, aquesta mirada arqueològica, no li va ser cap obstacle per mirar de cara a la modernitat dels països més avançats. El passat inspirava i corroborava el present. És aquella frase de Pere Crisòleg que diu: “Nobis vixerunt veteres, vivimus nos futuris, nemo sibi”. És a dir, els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als que vindran, ningú no viu per a ell mateix. És la cadena de la tradició, el fonament més seriós i sòlid d’una cultura i d’un país.

Als seus inicis com a arquitecte, potser seguint la petja de Domènech i Montaner i de Puig i Cadafalch, Masó va mirar més el Romànic i el Gòtic. I així va restaurar Sant Salvador de Bianya, i va dissenyar-hi un altar i un retaule nous de trinca que eren alhora romànics i moderns, eren romànics no pas perquè refessin el Romànic sinó perquè n’havien copsat l’esperit. I quan va restaurar el casal gòtic dels Salieti, a Girona, no va dubtar a ser-hi alhora ell mateix i respectuós amb el caràcter dels casals gòtics. Més endavant, en el moment més esplendorós del Noucentisme, cap al 1916, a la casa Cases de Sant Feliu de Guíxols, malauradament abandonada a la seva sort i cada dia en més mal estat, Masó es mira la casa romana, que era al fons de les nostres masies, i alhora es mira l’arquitectura vienesa més moderna, la de Hoffmann, per exemple, i aconsegueix una síntesi brillant i única al nostre país.

El llibre de Nadal i Gil estudia el Masó arqueòleg més professional, per dir-ho d’alguna manera. El Masó preocupat pel passat urbanístic de la seva ciutat, pel traçat de les muralles romanes, per les torres, la Gironella, la Júlia, la Cornèlia, la del Telègraf, etc. Pels anomenats Banys Àrabs, que restaurarà fins a la seva mort, el 1935. L’arqueologia de Masó no mirava solament el passat, sinó que es preocupava de com inserir aquest passat en la contemporaneïtat. Així va pensar un passeig arqueològic que resseguís tots els monuments més importants de la ciutat. I va redactar-ne un avantprojecte. La mort de l’arquitecte primer i la guerra d’ocupació després van aturar el projecte, que va ser reprès a la postguerra franquista, desvirtuant-lo, convertint-lo en un escenari operístic grandiloqüent i barroquitzant, redactat des de Madrid.

Masó també es va ocupar, entre altres, de les ruïnes d’Ullastret, de les de Caldes de Malavella, de les de Boada, de les de Bell-lloc, on es va descobrir un mosaic romà esplèndid, l’anomenat mosaic del circ, conservat actualment al Museu d’Història de la ciutat.

Algú pensarà que parlo d’un llibre i d’una història massa locals. No. És un capítol de la història del país que, malgrat tot, estem fent i volem fer i no ens impediran que fem.