Per a en Papitu

T'has mort, Papitu. El teu llarg adeu s’ha acabat i finalment has desaparegut darrere el ciclorama que separa els morts dels vius. La mort és cruel: ens arrabassa persones que estimem i que ens estimen, posa el punt final a tants projectes, ens imposa la certesa que mai més podrem discutir amb els que ja no hi són, amb tu, per exemple, intercanviar convenciments i dubtes, sopar, menjar gelats i beure orxata en les nits caloroses d’agost, anar a les estrenes, xafardejar, criticar, riure i plorar per la situació del país i per la desaparició d’amics comuns. És cruel, sí. I a sobre, venjativa, perquè ens inunda amb un gavadal de records inconnexos, barrejats, coses que ja havíem oblidat del tot i que ara tornen amb tota mena de detalls, amb les olors, la temperatura de l’aire, els vestits que portàvem.

Això m’ha passat amb la teva mort, Papitu. I el primer record que m’ha vingut ha estat el del vespre de l’enterrament de la Montserrat Roig. Montjuïc, el cementiri, el nínxol on acabaven de posar la Montserrat, literalment cobert de flors. I tu, indignat, blasmant la vida, la injustícia de la vida. Jo recordo que plorava. I que, a baix, les aigües del port, olioses, brutes, eren com de plom, un plom fos que m’escaldava l’ànima. Recordo els colors, la llum, la gent i la teva veu forta, aïrada, que no es podia contenir. També et recordo sota la pluja, un vespre, també a Montjuïc, però a la Font del Gat, feies setanta anys, em sembla, hi havia molta gent i plovia. Va parar una estona i vam poder seure a fora. Hi havia uns cedres gegants que regalimaven. Verd fosc, humitat, perfum meravellós. Ara anem a Reus. Tenies un quadre, una mena de paisatge apaïsat, no recordo exactament si era una platja o què. Recordo els grisos de les pinzellades del cel. Creies que el quadre podia ser un Urgell. Podia ser que ho fos. I el portàvem a Reus perquè en Ramon Gomis hi coneixia un expert que podia dir de qui era. Recordo el viatge. Recordo la casa dels pares d’en Ramon. Recordo el codonyat que ens va donar, fet per la seva mare. Recordo el color pastós del codonyat, la seva olor, amb una exactitud aclaparadora. I un migdia a Girona, al començament de tot, quan feia poc que ens coneixíem. El sol d’octubre, un solet esbiaixat, recordo. La Rambla. En el record també hi ha la Montserrat Roig. Jo li dic que és massa jove per fer novel·les. Discutim. Tu rius, feliç. Tots érem molt joves. I ara és un dia de Sant Jordi, dinem. La Dolors, la Roig, en Francesc Parcerisas, tu. Sembla el Set Portes. Com a mínim, el terra és de quadrats blancs i negres. Sé que som feliços. Ara és la revetlla de Sant Joan, a casa teva, al carrer València. Estàs excitat com una criatura, tires coets i saltes un volcà, rius. Estàs content. Ara sopem a cals Belbel. Estàs content d’una cosa: que en Sergi tingui èxit en el teatre. Et cau la bava. És un dels teus fillets. Sento l’olor de les sopes mallorquines que ha fet la Magdalena, veig el verd de la col. La memòria té aquestes coses. Sents, veus. És una mica com els somnis. Plena de sensacions però sovint sense un argument reconeixible…

Moltes vegades discutíem. Jo estava a favor de l’esponjament dels barris atapeïts i insalubres de la ciutat. Tu deies pestes d’en Pasqual Maragall. Que si volia esborrar la memòria dels pobres, o bé què era allò de dir Raval al Barri Xino. La rambla del Raval és un dels disbarats més grossos que s’han fet mai a Barcelona, dius. Jo defensava que els tebeos no eren cultura seriosa. Et posaves com una mona. Per a tu eren la bíblia. Un dia, a casa, quan vas veure que teníem Shakespeare al prestatge de la poesia vas saltar fet una fúria, el volíem robar al teatre per enaltir la poesia, ens en volíem aprofitar. I no volies ni sentir que poesia i teatre eren cosins germans, que tot eren veus, no volies saber res d’allò de la ficció i la dicció. El teatre és teatre. I prou. Són coses que ara recordo en un garbuix de frases i d’escenes.

Quan vaig publicar la meva obra La vida perdurable m’hi vas fer un pròleg preciós. T’hi preguntaves d’on havia pogut aprendre jo a administrar el ritme del diàleg, d’on la tensió dramàtica tancada en el llenguatge. D’on, Papitu? Doncs de tu. De qui, si no? Estaves content que escrivís teatre, tot i que un teatre molt lligat a la poesia.

Ja no hi ets, Papitu. El teu adeu ha estat llarg i trist. Jo hauria volgut que tots dos tinguéssim una vellesa plàcida i llarga per continuar discutint i sent feliços. No ha pogut ser. M’hauré d’enfrontar tot sol al meu terror.