Llegir

Demà és Sant Jordi. És el dia del llibre. Per tant, de la lectura. L’altre dia, vaig anar a l’Institut Vil·la Romana de la Garriga, per parlar als alumnes de batxillerat una mica sobre la importància d’això que, desgraciadament, cada dia està menys de moda, les humanitats. De fet, els vaig parlar dels fonaments bàsics de les humanitats: la llengua i la literatura. I els vaig explicar una història. Aquesta. A finals del segle XIX, a França, un nen que es deia Charles Péguy, fill d’una cadiraire i amb una àvia analfabeta, quan va acabar l’escola primària, estava destinat a aprendre un ofici. Però el seu mestre, que es va adonar del talent que el nen tenia per a la llengua, li va aconseguir una beca municipal i així va poder fer el batxillerat. Cal que aquest noi faci llatí, va dir el mestre. Ara ja no ho diria cap mestre, això, esclar, perquè el llatí s’ha arraconat lamentablement dels plans d’estudis. Aquell nen va estudiar llatí i altres coses i va arribar a ser un dels més grans escriptors de França. Va dominar la llengua francesa i va escriure meravellosament bé. Tot perquè un mestre va saber veure que el noi tenia talent i perquè hi havia beques municipals. Péguy va entrar en la gramàtica llatina com en un jardí de flors. Així ho explica en uns records sobre la seva infantesa que va escriure molts anys més tard, poc temps abans de morir al front, al començament de la Primera Guerra Mundial. A aquell noi li va agradar fer llatí. Va descobrir el tresor de la gramàtica llatina, que era la base de la gramàtica de la seva llengua, la francesa, com ho és de la nostra, la catalana. I ho va considerar una aventura meravellosa.

A vegades tinc la sensació que la llengua s’ha convertit en una obligació odiosa per als nens i nenes, per als nois i noies, i això vol dir que ha perdut tota atracció com a instrument de coneixement d’un mateix i del món, ha perdut aquell encant de jardí meravellós i s’ha convertit en una presó trista i bruta. Que l’aprenentatge de la llengua sigui una tortura és una catàstrofe de terribles conseqüències. És abocar la joventut del país a la pèrdua de totes les seves possibilitats. És abocar-la a la seva destrucció.

Ja sé que la massificació de les escoles i la fascinació per la imatge en el nostre món contemporani no van pas a favor de l’ensenyament de la llengua. I també sé que la llengua mateixa, la seva qualitat de jardí esplendorós, capaç d’escampar el seu perfum, dorm embardissada en multitud de textos dubtosos: en els mitjans de comunicació, en els discursos dels polítics, fins i tot en allò que en diem literatura.

Per aprendre bé una llengua cal llegir la seva literatura. La millor. Allà hi troba la seva plenitud, la seva màxima possibilitat expressiva. Perquè, si bé la llengua serveix per comunicar-nos, per a la relació personal i social, és capaç d’una cosa més alta: la de ser un material transformable en art. És a dir, capaç d’emocionar, de commoure. La literatura fa servir la llengua per crear un món exterior a la llengua, però un món que la necessita. La lectura és la millor manera d’aprendre una llengua. Cal llegir. I cal llegir els grans escriptors d’una llengua per aprendre’n les possibilitats i per descobrir els mons a què ens donen accés. Sense la gran literatura, una bona part de l’experiència humana ens seria impossible. Necessitaríem mil vides per aprendre i sentir allò que amb una dotzena de grans llibres podem conèixer i viure. Llegiu els grans escriptors. No us faci por. Sigueu atrevits. No perdeu el temps amb la literatura mediocre. I si d’entrada no ho enteneu tot, alguna cosa entendreu que us portarà a no desistir. Cal fer un esforç, sí. Però també cal fer un esforç per a moltes altres coses. Tots deveu estar d’acord que per ser un bon atleta, un bon futbolista, un bon corredor de motos, cal entrenament. Per a la lectura també. I la lectura és molt més important que l’esport. L’esport dura pocs anys. Els cossos es fan vells aviat. La lectura dura sempre. No s’acaba mai. És una satisfacció que dura tota la vida. Un plaer perdurable.

La llengua i les llengües, la literatura i les literatures són fonamentals per a la nostra educació en profunditat. Ajuden els humans a ser seriosament ells mateixos. Les humanitats ens ensenyen a pensar, enforteixen el nostre esperit crític i ens donen armes per exercir-lo. Per això als que manen els fan por les humanitats. Perquè creen persones capaces de dir prou i de dir que no. Llegiu, llegiu els clàssics de tots els temps. No us en penedireu…