Les minves

N’he parlat moltes vegades, i potser em repetiré. Però és que les minves de gener m’agraden especialment. Sobretot la sensació de calma, el solet tímid que assaja escalfors primaverals, les primeres mimoses, les prímules, els oriços. El dia s’allarga un pèl, res de l’altre món, i l’esperit es revifa una mica després del cansament de les festes nadalenques. A part de la falsa alegria d’aquestes festes, falsa perquè és forçada, hi ha el cansament produït per la situació del nostre país. Hi ha gent que fa veure que aquí no passa res, que vivim en una 'pax hispanica' que ens hauria de fer feliços. I així, continuen les festes socials i les festes literàries. Jo no sé què hi va anar a fer l’expresident Mas al sopar del Nadal/Pla. Que hi vagi l’aspirant Valls ho entenc, és clar. Però Mas? Sort que en Marc Artigau va recordar en quin país estàvem, sort que els joves no han oblidat ni han desistit de lluitar. A mi la 'pax hispanica' em produeix nàusees. I la hipocresia que l’envolta encara més. Sembla que aquí no ha passat res, que només hi ha quatre exaltats que van violar la llei i que ara seran jutjats sense cap garantia. I la resta, tot normal.

D’aquí un mes, exactament el dia 10 de febrer, un quants admiradors del poeta Maragall ens reunirem al voltant de la seva tomba, al cementiri de Sant Gervasi, per llegir-hi poemes i textos de record i d’homenatge. A Maragall li agradaven les minves de gener i els va dedicar un poema una mica abrandat. Hi diu que el bon temps de les minves li fa venir ganes de petonejar l’aimia, fins i tot en públic, davant de tothom. Maragall ja ho sap que encara glaçarà i nevarà, però les minves li són penyora d’un avenç de la primavera. També va escriure uns poemes breus dedicats als ametllers. I és que, com les mimoses, a la costa, els ametllers també comencen a florir per aquests dates de les minves. Un poema, escrit un 23 de gener, parla de la sorpresa de la blancor d’un ametller que treu el cap sobre la tanca de les monges caputxines. Maragall adorava els ametllers florits. En canvi, em sembla que les mimoses el seduïen menys. Les veia poc humils, per a ell eren com senyorasses altives carregades de collarets i penjolls d’or. Poc senzilles. A mi tant m’agrada la fragilitat humil dels ametllers com l’orgullosa presència de les mimoses. I el seu groc rutilant sobre el blau d’un cel de tramuntana és una cosa que no té rival, que diria el senyor Pla. Dels oriços, Maragall no en parla. Potser no n’havia menjat mai ni mai no n’havia vist cap d’obert. Aquell taronja pastós de les seves gònades, fràgils dins d’aquell cos punxent i negre, és una cosa incomparable. I quan te les poses a la boca, amb una cullereta o un mos de pa, es produeix el miracle de sentir-hi tot el mar. El seu gust és dolcenc i alhora salat. Suau i vellutat. Fonedís com un petó. Si Maragall n’hagués menjat alguna vegada, segur que li haurien fet créixer encara més les ganes de petonejar l’aimia i hauria associat els oriços a la seva mitologia de les minves, plena d’ametllers florits. Les minves, símbol d’una primavera enmig de l’hivern més dur. Però tots sabem que la seva calma és un engany. Que es giraran ventades, que hi haurà glaçades i nevades. Que els vendavals arrencaran les canyes, carregades de plomalls anunciadors de freds punyents, que voldran arrabassar les arrels. La 'pax hispanica' és una farsa. Cal buscar algun recés decent. Un llibre, per exemple.

En la calma d’aquestes passades festes nadalenques he estat llegint un d’aquells llibres que et reconcilien amb la literatura catalana actual. Es tracta d’'El fugitiu que no se’n va'. Una aproximació a Santiago Rusiñol, un assaig escrit com una narració per Raül Garrigasait, que ja em va sorprendre fa anys amb 'El gos cosmopolita'. És un llibre breu, intens, original, que sap construir el personatge Rusiñol lluny dels tòpics de la història convencional. Garrigasait és un noi culte, que a més de pensar molt bé, també escriu molt bé. Sap de pintura i de música. I així pot teixir un Rusiñol real, amb descripcions exactes dels seus quadres i amb l’amistat amb Erik Satie descrita sense vaguetats. La seva visió sobre Rusiñol te’l converteix en una persona de carn i ossos, lluny dels mites que han tergiversat la comprensió del personatge. Garrigasait no s’està de citar, per exemple, Nietzche, si cal. I ho fa amb naturalitat. Amb la naturalitat de qui l’ha llegit en alemany i el té integrat al seu pensament. Un llibre com aquest és reconfortant, pel que és i pel que significa.