Les minves

Quan ha passat Nadal, Cap d’Any i Reis i la vida torna a la normalitat d’allò que se’n sol dir el dia a dia i s’han acabat els excessos gastronòmics forçats i els sentimentals, sovint també forçats, de les festes, el gener ens ofereix uns dies de tranquil·litat anticiclònica. El mar baixa de nivell i fa un sol solet encoratjador. Este benigno sol, que deia Antonio Machado. Es veu que el solet hivernal agrada als poetes, perquè Joan Maragall es va sentir tot encoratjat pel solet hivernal de les minves i li va agafar per desitjar fer petons en públic als llavis de l’aimia. Llavors se’n deia l’aimia. I això dels petons, que se’n deien besos, es feien en la intimitat de l’alcova, llavors se’n deia alcova. Per a ell aquests dies eren una anticipació de la primavera, com si diguéssim, i en certa manera, si bé encara l’hivern pot fer molt de mal, en són un anunci. A aquest poeta que soc jo, i perdonin-me per posar-me després d’aquests dos monstres, també aquests dies li agraden especialment. Potser m’agraden perquè hi vaig néixer i cada any em sento renéixer una mica quan l’aire entra com en suspensió, el cel és blau i net i el mar baixa de nivell. Aquests dies acaben per la Candelera, que és quan es desfà el pessebre i s’acaba el cicle de Nadal. Avui me’l mirava, el pessebre, i ja ha començat a agafar un to pansit, una mica com rebregat. Grèvols i gallerans ja són mustis, la molsa seca, els pastors ja se’ns han fet vells i el Nen, aquell Nen que ens prometia si més no una flameta d’esperança, s’està quiet i callat i veiem que haurem d’esperar l’any vinent, un any més, per tornar a sentir a prop la seva tendresa, aquella tendresa que algun dia, així ho espero, se’ns farà definitiva.

Associo el mar baix als oriços, aquella menja flonja i fada amb un gust notori de mar en calma. Això s’explica perquè abans, quan d’oriços n’hi havia fins i tot massa, perquè si badaves te’ls clavaves als peus, amb el mar baix es podien agafar còmodament. El cel blau de gener l’associo a les mimoses. I aquest any també floriran i seran grogues. Això no ho podran impedir.

Aquest any tot serà diferent. No seran pas uns dies plàcids, els dies de les minves. Des d’ara fins a la Candelera sé que viurem dies agitats i dolorosos. Els dies de la constitució del Parlament i de la investidura del president, que no sabem com serà, ni tan sols si serà. Dies d’inquietud amb el dolor continu dels presos polítics i dels exiliats. I les sorpreses de les reaccions espanyoles, que no acostumen a ser gens agradables.

Però com que no tinc ganes de fer conjectures tristes, em dedicaré a pensar una mica en el meu Cap d’Any a Roma. Jo hauria volgut anar-hi ja a passar Nadal i Sant Esteve i anar a la missa del gall a qualsevol de les basíliques romanes, o potser al Trastevere, fins i tot, per allò de la cosa popular. No al Vaticà, aquella nit amb Sant Pere ple de diplomàtics i putrefacció estatal. Però per Sant Esteve havia de ser a Barcelona perquè al Palau de la Música s’estrenava el meu poema de Nadal musicat per Albert Guinovart. O sigui que Nadal a Roma haurà de ser l’any vinent. Roma és una ciutat meravellosa per passar-hi aquestes festes. Londres i París estan desertes. Roma està més viva que mai i, tot i que aquest any hi feia fred, és una ciutat plena de focs espirituals diversos per escalfar-se. El barroc borrominià, tan fascinant, és una foguera que, a més de donar-te confort, t’arrabassa en la seva espiral d’intel·ligència. I el caliu somort de Caravaggio, quan se’t revifa a dins, és capaç d’encendre dosis de comprensió psicològica mai no pensades. De la fredor de la pedra a l’escalfor de la carn. De la finesa d’una motllura, de la invenció d’un balustre, al gest d’una mà, a una mirada. De l’arquitectura a la pintura. Roma: del refinament excels a la vulgaritat més pregona. De la Sapienza i San Luigi dei Francesi a Campo dei Fiori, amb la presència de Giordano Bruno, allà al mig, de dia confós entre les parades del mercat i de nit com un fantasma sol en la solitud de la plaça deserta.

Aquest any passat hi he anat tres vegades, a Roma, i els confesso que m’hi quedaria per sempre. N’acabo d’arribar i ja penso a tornar-hi. Aquesta vegada tenia l’hotel en un carreró al costat del palau Farnese i això feia que, quan obria la finestra de l’habitació, em trobés davant dels ulls les finestres de Miquel Àngel. Ja no me n’hauria mogut. Espero que l’eternitat sigui una cosa així. La felicitat de la plenitud formal, amb un punt de perversió, sense neguit, per sempre.