Homenatge a Steiner

Ha mort George Steiner. Els diaris n’han parlat, tot i que no gaire. Tenia noranta anys i la seva vida ha estat plena i fecunda. L’he llegit abundantment, durant anys, i ara que se’ns ha mort, recordo, no sé per què, dos textos que em van impressionar fortament. L’un va ser la ressenya que va fer al The Times Literary Supplement quan es va publicar el tercer volum de La Pléiade dedicat a l’obra completa en prosa de Charles Péguy. Era un ressenya. Però era una ressenya que, més tard, recollida al llibre No passion spent, ocupa més de deu pàgines. De fet era un article sobre Péguy, però al mateix temps era una ressenya d’aquell tercer volum de proses del poeta francès. Hi dibuixava el personatge amb gran exactitud i amb admiració. I recordo que, per parlar de Péguy, començava parlant d’Homer i de l’ombra d’Àiax que cremava encara. L’ombra de Péguy també crema encara en el nostre infern quotidià. Eren propis de Steiner aquests començament brillants. Només amb una frase, amb una comparació, sabia definir-te un personatge i t’agafava perquè continuessis llegint. La ressenya portava per títol: Picant a la porta. Péguy. Tota la vida de Péguy va ser un trucar amb ràbia i desesperadament a les portes de la justícia. Però també de l’estupidesa i de la traïció moral, per si algú li feia cas. També trucava a la porta de les consciències. L’anomenat cas Dreyfus va ser un dels seus cavalls de batalla. “Com Àiax –escriu Steiner– havia fet de la seva vida un duel a mort continu contra el compromís, contra la lluentor oliosa del discurs polític, contra la manipulació fiscal, contra la facilitat en les relacions públiques i privades, contra mundum”. Això el va portar a anar-se quedant sense amics i el va reduir a la més absoluta misèria. Lluitava contra la Sorbona, contra l’Acadèmia Francesa, contra el Vaticà, contra el públic en general. “Tant Àiax com Péguy –continua Steiner– eren soldats fins a la medul·la dels ossos, amb un sentit exacte del sòl que trepitjaven i del pes de les armes que portaven a l’espatlla”. El soldat Péguy –de fet, era tinent– va morir només de començar la Primera Guerra Mundial. Steiner era un mestre en aquesta mena de comparacions mai gratuïtes. Després va repassant els assaigs de Péguy reunits en el volum. Un de meravellós sobre Victor Hugo, Victor-Marie, compte Hugo, en el qual fa una lectura inoblidable del poema Booz endormi. Un altre sobre la història, es tracta de Clio, diàleg de la història i de l’ànima humana; un altre sobre Bergson; un altre sobre Descartes… Steiner repassa els assaigs de Péguy, en treu el suc actual, definitiu. Sap acostar-nos-els.

L’altre text que em va impressionar quan el vaig llegir va ser el d’aquell parell de pàgines de la seva autobiografia Errata: An examined life on parla de Girona. Suposo que hi va connectar d’una manera especial perquè era jueu. Parla dels carrerons del Call, d’Isaac el Cec i la càbala, dels convents de Sant Domènec i de la Mercè. Però hi un paràgraf que em va commoure per l’exactitud de la seva visió. És quan parla de l’escultura jacent de la comtessa Ermessenda. Obra de Guillem Morei, ara fora del seu sepulcre, situada en una capella lateral de la catedral de Girona. En parla amb la passió d’un descobriment. Per a mi, vell enamorat de la comtessa, va ser una satisfacció, si volen un punt provinciana, que un mestre com Steiner en parlés com ho feia. Tradueixo maldestrament: “[…] sobretot la Seu, la massissa fortalesa-basílica de Déu. Aquesta hostatja el sepulcre de la comtessa Ermessenda, anno 1385. Aquest és un dels cims, poc coneguts però absoluts, de l’art gòtic i de tota mena d’art pur i simple. Cisellada en alabastre, la cara és la de la mateixa son, amb una solemnitat de repòs acollidora; darrere les parpelles tancades i la boca que alena, l’escultor insinua un incipient somriure. Però somriure podria ser una paraula equivocada. Des de dins de la pedra tallada brilla un secret de llum, d’adeu reticent. L’economia de la línia, l’antinòmia entre l’abstracció i la sensibilitat –és més, la sensualitat– no s’han tornat a donar fins a Brancusi. Que la bellesa absoluta és l’hoste de la mort, l’escultura de Guillem Morei n’és la prova”.

Que ens estimem la vida, a vegades incomprensiblement, fa que la mort sigui sempre un comiat reticent. I els que de moment ens quedem ens sentim cada vegada més sols. Per sort George Steiner ens ha deixat una colla de llibres que ens fan companyia. Llegir-lo és tenir-lo a prop encara. Llegir-lo és fer-li un homenatge continuat.