El foll estiu on som
Aquest estiu tan foll on som, foll en més d’un sentit, va ser descrit per Josep Carner, sempre Carner!, d’una manera precisa, exacta, abans del 1914. Els poetes, ja se sap, hi veuen des de lluny. La pedra es torna brasa, diu, i l’aire es torna plom, la fina camiseta com una pell s’encasta. Això ho diu en un poema d’'Auques i ventalls' que porta per títol 'Símbols'. Un poema que comença d’una manera seriosa, clàssica: "L’antic veia la lluna com una noia casta, / el sol com un poeta". Es tracta de símbols, esclar. I a l’hora de trobar un símbol del foll estiu no se li acut altra cosa que veure’l en una senyora (Guiteres o Proubasta). ¿Voleu més follia que aquests dos cognoms, després dels símbols dels antics? L’estiu, la senyora (Guiteres o Proubasta), sobreïx d’ella mateixa, és baldera, boteruda de natges i de llom, i, a sobre, espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta. No cal dir que la lluna casta i que la fina camiseta que com una pell s’encasta preparen la rima folla amb Proubasta. Quin estiu, valga’ns Déu!
Carner no ho diu, però la senyora simbòlica segur que sua com una condemnada entre tots els replecs del seu cuixam, del seu ventre, de les seves aixelles. Només de pensar-hi, ja tenim calor. Una calor espantosa. I somiem, com ella, en el tramvia que ens durà a qualsevol lloc i, sobretot, que ens estalviarà de caminar. I el tramvia arriba. I la nostra senyora simbòlica (Guiteres o Proubasta) pren un dels dos agafadors per pujar a la plataforma. Evidentment, no pot. Massa bonys, massa natges, massa carn, massa suor. Només aconsegueix posar un peu dalt del tramvia. I acaba Carner: "Són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt / per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt". No cal que els digui que aquest d’Agramunt és aquí per la rima. Si es tractés d’empènyer la senyora cap a dalt, aquest tipus seria de l’Ordal, com a mínim.
Cada vegada que llegeixo aquest poema, els ho confesso, ric com un foll. I aquest estiu, el foll estiu on som, he pensat més d’una vegada en aquest símbol carnerià, en la nostra simpàtica senyora (Guiteres o Proubasta).
Els poemes d’estiu de J.V. Foix també són folls, a la seva manera. A 'Sol, i de dol' hi ha dues seccions dedicades a aquests versos d’estiu. A la primera de les nadales d’'Onze Nadals i un Cap d’Any', al meravellós poema ‘També vindrem, Infant, a l’hora vella’ hi diu, parlant del que portarà a Betlem: "Llibres marcits, amb versos de vacances / on Tu no hi ets, i el camp és de secà". No, l’Infant no hi és en aquests versos de vacances que són plens de mar, de joventut esbojarrada i de joia estiuenca. I també, com en el cas de Carner, estan plens de noms extravagants. Foix no hi posa cap senyora (Guiteres o Proubasta), però sí que hi surten noies amb noms com Marcela, Filomena, Madroneta, i tot d’accions de la modernitat més crua de llavors: ballar nu dalt del capó, treure’s el mallot, empènyer el canot, fer el crol, fer els catorze de benzina, etc. I en comptes d’un d’Agramunt, Foix hi convoca ni més ni menys que Sigmund Freud. I un cop decidit a fer aparèixer Freud, que, grosser, parla del son, la pregunta és: i amb què rimaràs, Foix? Molt fàcil. Rimaré amb introit. Bona rima. Però jo sempre he cregut que Foix havia d’haver rimat Freud amb coit. Hauria estat més pertinent. Però, de fet, és igual, perquè sense introit no hi ha coit. Tot depèn del sentit que donem a la paraula 'introit'.
L’altre dia vam veure com això d’Europa també era una follia tan folla com aquest estiu. 'España ha vuelto!' Sempre s’ha de ser emmascarat per una paella. España, que mai no ha cregut en Europa, que mai no ha tingut un projecte europeu, ara ens fa saber que torna. A on? A què fer? Doncs a dominar (això és el que els agrada). I ara, amb la defecció del Regne Unit, España ho tindrà més fàcil, guanyarà pes a Europa. En aquesta Europa que cada dia té menys interès i més interessos. 'España ha vuelto!' Si no hi havia sigut mai! En fi, i tots contra Catalunya, contra els seus presos i exiliats, contra la seva llengua, que, cada dia més embastardida, més bruta, més contaminada, va fent l’assaig general del seu darrer sospir.
Som al començament del segle quart de la nostra resistència. Potser el 3014 a Europa es començarà a parlar de les sobiranies dels territoris sense estat. Les discussions seran en anglès, la llengua d’un estat que no formarà part d’Europa. De fet, mai no n’ha format part. Això serà quan aquí es parli bàsicament l’àrab. Quan la Sagrada Família sigui una mesquita.
