24/08/2018

Curial i Güelfa a la platja

Escriptor i pintorAvui fa un dia tranquil, d’un garbinet que amb prou feines si bufa. Anem tard a la platja, quan els turistes se’n van a dinar. L’hora del càncer, que diu una amiga meva. Però hi estem poca estona i ens untem ben untats de protector solar. El mar és com una aiguamarina líquida, està quiet, l’aigua és fresca. Quan t’hi fiques, reconforta. Activa la sang i neteja el cervell dels ensonyaments que el sol hi teixeix. Les onades són d’una discreció total. Els pins de Punta Prima fan un horitzó verd que sento tot perfumat. A la punta de l’espigó hi ha una família de corbs marins, amb criatures, que prenen el sol després d’una pesca satisfactòria, perquè el mar, gairebé fins on trenca l’ona, és ple de peixets de tota mena. I suposo que més endins encara n’hi ha més.

Inscriu-te a la newsletter La política del caosLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Com que el sol és gairebé al migdia, crema, i cada moment l’aigua et reclama. Però a vegades fa mandra cabussar-s’hi i et perds en la teranyina de les cabòries i els absurds. Les veus del teu voltant s’afebleixen i fan com un coixí inintel·ligible.

Cargando
No hay anuncios

De cop, arriba un noi. Sol. Deu fer poc que és de vacances, penso, perquè té la pell intensament blanca. Uns ulls molt resplendents i tanta bellesa en la seva cara que natura més no en podia donar. Curial!, murmuro. Que estrany que un animalet així vagi sol pel món. El noi va estendre sobre la sorra una gran tovallola negra i va obrir un para-sol de color blanc de forma que una part de la tovallola restés a l’ombra. Es va treure una samarreta blanca que portava i uns bermudes vermells, i es quedà amb uns calçots de coloraines, com de domàs, que just li cobrien les natges. No pot ser, vaig pensar, que tota aquesta parada la faci per a ell sol. El noi espera algú. Qui serà? Noi o noia? O potser la mamà. Potser és un d’aquells nois emmarats que acompanyen la mare a fer vacances.

Cargando
No hay anuncios

Però si ell era Curial, Güelfa havia d’arribar tard o d’hora. I Güelfa va arribar. I ho era. Traspassava la bellesa de totes les donzelles i pareixia molt sàvia i suau i temprada en els seus moviments. Curial va sentir els seus passos, la seva presència, i se li encengueren els ulls, i com que l’escalfor del sol s’havia posat sobre la seva pell, segur que recordà l’escalf voluptuós de l’abraçada matutina a la seva cambra i s’alçà i se li acostà i li va fer un petó als llavis, llarg i lent. Després ella es llevà una camisa blanca que portava, de lli lleuger, i es quedà amb els pits nus i un petit triangle de roba negra que li cobria el sexe. Tan petit i tan negre que semblava que no dugués res. Els seus pits eren d’un blanc nacrat, admirables, i tenia uns mugrons com maduixetes boscanes. El seu melic, un estanyol de dolcesa. Es van estirar una estona sobre la tovallola negra. D’on venien? Eren russos? Després s’aixecaren i, agafats de la mà, es van endinsar en aquella aigua transparent i deliciosa.

Vaig decidir no continuar més amb les meves fantasies eròtico-medievals. Deixar de mirar-me aquells Curial i Güelfa que, des del fons de les galeries del desig, havien vingut a torbar la meva somnolència.

Cargando
No hay anuncios

Però van sortir de l’aigua i es van tornar a estirar sobre la tovallola. Curial es va arremangar tant com va poder els calçots de domàs sobre les natges i se’ls va abaixar tant com va poder sota el melic. Güelfa no podia fer res d’això perquè la seva roba era mínima. Vaig tornar a mirar l’horitzó de pins i me’n vaig tornar a l’aigua a veure si la fredor em desvetllava una mica. I em vaig dir: no te’ls tornaràs a mirar més. Però era impossible. Els homes som febles de voluntat i més quan l’edat ens l’afebleix més encara. Lentament, vaig tornar a dirigir els meus ulls cap a Curial i Güelfa. Estaven en plena cerimònia de la unció, és a dir, d’untar-se de crema de protecció solar. A fe que els calia, tan blancs com eren. Cadascú s’untava on arribava, cames i braços, cara, pit i ventre. Després van passar a l’esquena. Güelfa, agenollada, estenia aquella crema blanca sobre l’esquena ampla i gentil de Curial, que jeia bocaterrosa. Li feia una mica de massatge perquè el bàlsam penetrés dins de la seva pell. Després li va tocar el torn a Curial. Es va agenollar al costat d’ella, que s’havia estirat de panxa avall. I va fer el mateix. Crema i massatge. Em va semblar que Güelfa deixava anar un lleu sospir de plaer de tant en tant. M’ho imaginava, segur. Vaig tornar a l’aigua i em vaig jurar que no me’ls miraria més. Que pensaria en la república i en coses d’aquestes, serioses… Però l’article s’acaba aquí. I no sé si ho vaig fer.