Apatia

No sé per què, això del confinament em produeix un estat de total apatia. No tinc ganes de fer absolutament res. Em passaria el dia dormint si tingués prou son per fer-ho. Abans-d’ahir va ser Sant Jordi. Un Sant Jordi ben diferent del d’altres anys, quan sortíem a veure llibres, tota la colla. Jo anava una estona al còctel de can 62 al terrat de l’Hotel Condes de Barcelona, allà hi veia en Xavier Folch i en Josep Maria Castellet i alguns escriptors que hi passaven. Després, tota la colla d’amics, ens trobàvem a dinar a Casa Leopoldo. Allà la Rosa ens rebia, carinyosa com sempre, i ens donava tot de coses per picar, bacallà à Brás, truita de xanguet, calamarsons amb favetes, i, després, recordo una gran paella plena de cloves i entrebancs. Per postres, tortell de pasta de full farcit de crema. Llargues sobretaules emboirades. Alcohols consistents i fum d’havans. Sant Jordi s’acabava entre llibres altra vegada, ja de retorn cap a casa. La colla s’anava desmuntant i les roses marcint. I fins a l’any vinent. Parlo de fa temps. Els darrers anys, de la colla ja en faltaven tres, com a mínim, i van marxar sense l’ajut de cap virus estrany. I, a més, tensions ideològiques havien començat a enterbolir amistats i relacions. Espanya se'ns va posar pel mig, destructiva com sempre, i va acabar sense contemplacions allò que la vida ja havia començat a fer pel seu compte. Quan et fas vell, tot s’acaba. I aquest any, Sant Jordi ha desaparegut, engolit claveguera avall juntament amb aquest excés de pluja. Ni llibres ni roses. Desert d’amics, de béns i de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada, / lluny de tot bé, fart d’enuig i tristor, / ma voluntat e pensa captivada…

Així estic jo, fart d’enuig i tristor, com el pobre Jordi de Sant Jordi. Presoner en aquest tancament que potser era necessari però que jo veig ple de tota la maldat congènita de l’estat espanyol. Militar, policial. La llibertat perduda per un estat d’excepció que em dona la sensació que satisfà plenament totes les passions que fan niu al més recòndit de la visceralitat espanyola. I hi pot haver cap bé més preuat que la llibertat?

Jo soc vell, un d’aquells que, segons el desig d’algun gestor del món global, ens hauríem d’oferir en sacrifici per tal que els joves visquin millor. Aquests alts executius es deuen veure joves, però aviat els arribarà aquesta edat del sacrifici que volen imposar. Quan comença aquesta edat? Als setanta-cinc? A alguns els queden pocs anys. Jo, que ja vaig camí dels setanta-nou, em sento que faig una nosa immensa en aquest món de mones que ens han muntat. Ja no serveixo per a res. Per tant, que vingui algú amb poder i em doni la pastilleta benefactora. Ja me la prendré. Però que pugui anar-me-la a prendre allà on vulgui. Al bosc de Carboners, més amunt de Setcases, per exemple. O a cala Sa Nau, a Mallorca. On jo vulgui. No tancat a casa enmig d’aquest bany d’apatia que sembla que vol menjar-se la poca voluntat que em queda.

Aquest tancament em fa pensar en els nostres presos polítics. I se’m tornen a regirar les tripes de fàstic quan penso que l’estat policíac els ha privat de confinar-se a casa seva, amb la seva família. Volen crueltat més gran? Gent que no ha fet res. Innocents tancats per un judici arbitrari que, quan arriba una situació d’emergència, no poden apaivagar el seu tancament. On és la magnanimitat? Enlloc. És una paraula que no figura en l’educació espanyola. També penso en els exiliats. Ara amb enveja. Perquè han anat a parar a països més civilitzats on la lluita contra l’epidèmia s’ha fet millor que a Espanya. De fet, però, no penso en res. No penso. Perquè la meva apatia mental m’ho priva.

Ja sé que algú creurà que soc desconsideradament destructiu. Però què volen? Si ja soc a la cua de la pastilleta benefactora, que espero que sigui gratuïta! No tinc esma per a res. I sé de bona font, com se sol dir, que mig Barcelona està així. Els marits estan tips de les seves dones, les dones dels seus marits, els pares dels seus fills i els fills dels seus pares, i cada vegada hi ha més gent que pateix atacs d’ansietat.

Ja ho sé que hi ha gent admirable. Ja ho sé que hi ha gent que té cura dels altres, gent que mira de suplir amb enginy la falta de llibertat. Gent que en aquestes situacions creix per dins i es comporta com cal. Jo no soc així. Ho sento. No m’agrada penjar poemes a internet. No participo en aquests jocs d’intercanvi de versos per les xarxes. No faig res. Només vull que em deixin tranquil, nedant en la meva dolça apatia.