Any nou

Hem començat l’any 2020. L’últim de la segona dècada del segle XXI. Això vol dir que, més o menys, ens hem menjat ja una cinquena part del segle. I sembla que era ahir que començava, amb tota la parafernàlia del canvi de mil·lenni. Recordo que jo era a París i que la Torre Eiffel estava especialment enllumenada per a l'ocasió. També recordo que feia una fred que pelava. La memòria recorda moltes vegades coses inconsistents, sense cap rellevància. Aquestes dues dècades del segle han estat plenes, a Catalunya, d’esdeveniments dolorosos. Des de l’any 2006, amb la retallada de l’Estatut, es va posar en evidència la falsedat intrínseca del partit que llavors governava: el PSOE. I la falsedat del president del govern, el senyor Rodríguez Zapatero. Allà ens hauríem d’haver adonat que, una vegada més, amb l’estat espanyol no s’hi poden tenir tractes. Que et diuen una cosa i després en fan una altra. Després, hi ha hagut innumerables ocasions en què aquesta falsedat s’ha tornat a posar en evidència. Ens han reprimit, vexat, humiliat, espoliat tant com han pogut. I nosaltres sembla que no ens n’hàgim adonat. Perquè, em pregunto, ¿com és possible que un partit, ERC, sigui capaç de facilitar la investidura d’un president d’Espanya que té a la presó el seu líder? ¿Com és possible que ERC no recordi que el PSOE va defensar l’aplicació de l’article 155? No, no ho recorda. O no vol recordar-ho per ves a saber quines obscures raons. Potser només recorda que el primer d’octubre del 2017 plovia. Ja he dit que la memòria és làbil.

Però no vull començar l’any 2020 amb aquests pensament tristos. El 2020 tenim al davant dues grans commemoracions que ens ompliran de joia. El 50 aniversari de la mort de Josep Carner, el més gran dels poetes catalans, i el 250 aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven, un dels més grans compositors de tots els temps. Si Carner és l’esperit de la nostra llengua, Beethoven és una llengua important del nostre esperit. Està bé que aquests aniversaris coincideixin en aquest any que es presenta tan incert.

Carner, dirigint-se a l’any nou, li diu: “Quines estrenes ens daràs potser: / angoixa, amor, traspàs o revifalla”. Segur que l’any que comença ens portarà gavadals d’angoixa. El temps està pastat amb angoixa, amb l’ansietat temorenca del desconegut. Cap on anirà aquest nostre país? Persistirem? També ens portarà, espero, molt d’amor. Amor, que és donació i que és negació d’un mateix. Catalunya necessita aquest amor de part de tots els catalans. Aquest donar-se, en la reivindicació i el servei, sense escatimar la negació d’un mateix. No voldria que l’any 2020 signifiqués traspàs, és a dir mort, de tot allò que hem fet en aquests darrers anys entre tots. I sí que fos una revifalla de tot plegat. Però Carner continua i diu que nou any és nou engany. Sembla que des del fons dels seus versos vegi la nostra realitat més cruel, la de la mentida continuada. Nou any és nou engany. I en aquest engany s’hi veu ell mateix: “Jo sóc una ombra que s’esmuny de frau”. Jo no voldria que l’any nou ens convertís en ombres que s’esmunyen amb enganys. Amb els enganys rebuts i amb els nostres. Per Carner, sembla que l’única solució a aquest desordre d’ansietat i d’enganys sigui allò que ell en diu la Veritat, així, en majúscula. És a dir, Déu. Sabem que Carner era creient i, en el seu món de desconcert i dubte, aquesta Veritat és l’última referència. Carner demana, en el seu any nou, que la Veritat li sigui llei, certitud i pau. Llei que li conformi la vida, certitud que li dissipi l’ansietat, i pau, que és allò que resulta d’una vida conformada a una llei i sense ànsia. Aquest és l’any nou de Carner, publicat a la secció Verb del seu llibre Poesia (1957) i mai abans publicat en llibre. Com a mínim és la meva lectura del poema.

He dit més amunt que Beethoven és una llengua important del nostre esperit. Per mi, una de les fonamentals. No soc músic, i és una de les coses que em sap més greu de totes, i, per tant, poc puc dir, d’una manera tècnica, en què consisteix la seva grandesa inigualable. Però com que jo l’art el mesuro per la capacitat de commoció que té, diré que Beethoven és un dels més grans artistes que hi ha hagut mai. M’ha commogut infinitat de vegades. Tant amb alguns acords solemnes de la Cinquena simfonia com amb una melodia tranquil·la de la Setena. Tant amb els concerts de piano com amb les sonates. I sobretot amb els quartets de corda. Sobretot amb aquella Canzone di ringraziamento offerta alla Divinità…