Napoleó i el presentisme

Com saben, el passat dimecres 5 de maig es va escaure el bicentenari de la mort, captiu dels britànics, de Napoleó Bonaparte a causa d’un càncer digestiu quan tenia tot just 51 anys. En el discurs central de la commemoració, el president francès Emmanuel Macron no va esquivar les contradiccions ni els clarobscurs del personatge, però subratllà l’error que suposaria jutjar una època de la qual ens separen més de dos segles amb els paràmetres i els valors del present.

Ha estat debades. Almenys a aquesta banda del Pirineu, una ignorant gosadia periodística ha escomès contra Bonaparte amb tota mena d’acusacions presentistes o, directament, delirants. Analogies entre el Gran Cors i Hitler, o entre la Grande Armée invasora de Rússia i la Wehrmacht en el mateix escenari (¿on eren els Einsatzgruppen napoleònics dedicats a exterminar tsaristes i jueus? ¿On, el 1812, la guerra racial contra els eslaus?). Descripcions de l’emperador dels francesos com un tirà i un traïdor a la Revolució, quan el 1800 no hi havia al món cap govern que es pogués qualificar de democràtic (excepte potser els joveníssims Estats Units, i només per als blancs de sexe masculí...); i quan es podria afirmar amb igual rotunditat que, lluny de trair la Revolució, l’estabilitzà i en projectà els valors al llarg i ample d’Europa.

S’ha escrit també que Napoleó menyspreava la vida humana, i que va ser percebut arreu del Vell Continent com un monstre sanguinari. I doncs què, ¿per ventura Carles V, i Lluís XIV, i Felip V d’Espanya, i Carles XII de Suècia, i Moltke, i Hindenburg, i els generals aliats de la Gran Guerra, que sacrificaven centenars de milers d’homes per desplaçar el front uns centenars de metres, tots aquests eren pacifistes tipus Gandhi, i ploraven la mort de cadascun dels seus soldats, i fins i tot dels enemics? Els polonesos adoraven Napoleó, que restaurà fugaçment llur sobirania nacional esquarterada. A Itàlia hi sembrà les llavors i els símbols de la unitat. Fins i tot a Alemanya, per reacció hostil a la seva tutela, hi va fer cristal·litzar un sentiment nacional unitari que culminaria el 1871.

¡Oh, però el 1802 restablí l’esclavitud -que la Revolució havia abolit només sobre el paper- a les colònies franceses d’ultramar! Una greu falta, sí, que resulta curiós denunciar des d’un país, Espanya, que mantingué l’esclavitud a Cuba fins al 1886. ¿Vostès han sentit mai acusar Isabel II o Alfons XII d’esclavistes? A més -diuen els nostres antinapoleònics d’avui-, col·locà membres de la seva família als trons dels països conquerits. ¿I els Borbons francesos no ho havien fet abans, a Espanya, a Nàpols, a Parma...? A vegades tens la sensació que el que es considera normal si ho feien les dinasties tradicionals (Habsburg, Borbons...) resultava imperdonable quan ho feia Napoleó, per la senzilla raó que era un pervingut, un nen pobre d’Ajaccio que, essent cadet a Brienne, havia de compartir els pantalons de passeig amb el seu company de cambra.

Napoleó Bonaparte redibuixà el mapa polític d’Europa, hi va expandir les noves idees modernitzadores, hi va fer recular les forces més feudals i atàviques (entre elles, l’antisemitisme). Certament, cinc milions de francesos van morir a causa de les seves aventures militars. Però el juliol de 1830 (quinze anys després de la seva caiguda, i nou després de la seva mort) el poble de París que foragitava definitivament els Borbons ho feia al crit de “Visca Napoleó!" i "Visca la Llibertat!”. La llegenda de l’ogre s’havia esborrat davant la imatge del nou Prometeu encadenat per la rancúnia anglesa a la roca de Santa Elena.

Tanmateix, el judici històric més pertinent, i a la vegada el millor elogi que es pot fer de Napoleó, passa senzillament per observar què va venir després de la seva desaparició política. El 1815, l’Europa continental es va submergir en les tenebres: restauració general de l’Antic Règim, de les monarquies absolutes protegides per les baionetes de la Santa Aliança, de les camarilles reaccionàries que envoltaven uns prínceps i reis espantats, insegurs sobre llurs trons i, per tant, resolts a defensar-se sense escatimar mitjans repressius. Prohibicions, patíbuls, presons, policies, censura, exilis: aquesta venia a ser la fórmula, administrada a l’Europa central per l’ultraconservador canceller austríac Klemens von Metternich, a França per Joseph de Villèle, etcètera.

A la península Ibèrica, Catalunya inclosa, el panorama postnapoleònic va ser encara pitjor. Cert, la guerra de 1808 a 1814 havia estat un salvatge bany de sang, no tant entre patriotes i invasors estrangers com entre un poble analfabet fanatitzat pel clero i un exèrcit forà que els autòctons consideraven ateu i portador d’idees dissolvents. Però la restauració de Ferran VII atorgà el poder a un individu mesquí, fals, covard i intrigant que s’envoltà d’ineptes, restablí la Inquisició i pretengué esborrar qualsevol vestigi de liberalisme i de pensament lliure; vaja, de pensament.

En comparació amb això, potser el 2021 els judicis sobre Napoleó haurien de ser més matisats, i no quedar-se en la caricatura de “l’Àtila modern”.

Joan B. Culla és historiador