Ens n'anirem

CONCILIAR. En Lluís Llach, que ja és tot un referent moral de la majoria independentista, ha declarat que si no hi ha acord pels pressupostos abandonarà el Parlament i tornarà a casa. ¿És un xantatge emocional? Potser sí, però hi té tot el dret. En Llach, com molts d’altres, es va ficar en l’aventura política sense vocació, només per implicar-se en una causa, per fer pinya en un moment excepcional. Si se’n cansa i ho deixa, no ens quedarà altra cosa que agrair-li els serveis prestats. Per altra banda, no està escrit enlloc que el xantatge emocional vagi dirigit només a la CUP. En Llach és diputat de Junts pel Sí, però des de la seva elecció ha estat exquisidament conciliador, s’ha estalviat els retrets i sempre ha reclamat que l’acord necessita la generositat d’uns i altres. També ho fa en aquest moment complicat, en què el Govern malda per mantenir la cohesió interna i per presentar-se davant la CUP amb un punt de vista unificat i a la vegada receptiu.

RELAT. És difícil jutjar la negociació dels pressupostos de fora estant, perquè el nivell de gesticulació és exagerat. No ha de ser motiu d’escàndol, això, si al final hi ha acord; perquè un dels preus de l’acord és, justament, que les parts emfasitzin les seves diferències per donar valor a la seva generositat. De moment, el debat parlamentari el marquen les forces progressistes, tant les del Govern com les de l’oposició: la idea força dels comptes és el creixement de la despesa social (en l’accepció que la CUP i ERC donen a aquest terme), que és notable per a Junqueras, insuficient per a la CUP i misèrrima per als representants de CSQP, per als quals, com d’habitud, ningú és prou d’esquerres en aquest país. Com que el PP, el PSC i C’s estan massa ocupats batallant contra el referèndum, el PDECat se sent molt sol exercint pressió en un sentit diferent -és a dir, defensant també l’impuls a l’economia productiva, la col·laboració público-privada, etcètera-. Amb independència de les xifres, el relat encara es focalitza en la correcció dels estralls de la crisi sistèmica. Després de les alegries financeres i les retallades posteriors, potser és el que toca.

FUTUR. Si passem de les idees als diners, és possible que la síntesi dels diversos punts de vista sigui més fàcil que no ens pensem, i que Junts pel Sí i la CUP aprovin els pressupostos després d’un seguit de concessions recíproques, perfectament calculades. Tant de bo sigui així, perquè amb la magnitud dels reptes que esperen a la cantonada, si no hi ha una mica de sentit d’estat és impossible que el país surti reforçat d’aquesta singladura. És per això que en Lluís Llach diu que si no hi ha pressupostos se’n va. Es pot governar un any més amb els pressupostos prorrogats, però en aquest cas la majoria sobiranista haurà demostrat sobradament que no està preparada per dur-nos a votar i per aplicar els resultats d’un referèndum. En aquest cas, més ens valdrà a tots assumir que el moment no ha arribat, i que potser ho farà millor una generació futura, més dotada que la nostra. No se n’anirà en Llach. Ens n’anirem molts més.