Najat el hachmi: La catalana que ens veu

Dinamita estereotips. Tant els islamofòbics com aquell que assegura que només diuen els pronoms febles els pagesos de l'Empordà. Sentir-la dóna una idea de la facilitat amb què l'immigrant parlaria en català si en lloc de ser la llengua de l'aula, fos la del pati.

Les ulleres li matisen la frescor juvenil. Són l'estigma d'haver construït el jo cremant-se la vista llegint. Un jo revoltat contra una tradició que odia, estima i coneix prou per saber que el món islàmic, rere els vels, està ple de brots verds.

Oposa les faltes genuïnes del parlar de Vic als flagrants castellanismes del seu ben pagat entrevistador, català de vint generacions.

Parla una mica incòmoda, com l'espia infiltrada en l'enemic que tem que un petit detall la delati. Haver tingut el coratge d'esquinçar afectes per fer-se catalana no la farà renegar del bagatge que ha salvat.

Ha fet dos llibres honestos però amb morbo, on gairebé es fa servir de carn de canó. Tenia molt clar que només pouant en les entranyes del seu agònic viatge guanyaria prou per poder-se dedicar a escriure.

Ara té una mirada més neta que la nostra, perquè és ella la que s'ho ha hagut de qüestionar tot. Escriu en una pàgina en blanc que nosaltres ja tenim plena de màximes i principis. Enfilar-se a la seva talaia ens podria portar a descobrir que alguns dels nostres valors no són més que prejudicis.