El naixement d’un monstre

La tardor del 1990 es van produir diversos esdeveniments que resumien el que estava sent i seria encara més la política urbanística que aspirava a modificar de manera radical la forma urbana de Barcelona i, de passada, també la seva fesomia social. S’iniciava la reforma del Moll de la Fusta, la remodelació que adaptava els canvis en el front litoral de la ciutat al disseny del cinturó del litoral. S’iniciava l’enderroc dels Banys de Sant Miquel, els últims que quedaven després que les excavadores posessin fi als d’El Astillero i Sant Sebastià, a més dels entranyables xiringuitos de la Barceloneta, en un dels episodis que més clarament advertirien de la manca total de sensibilitat de les autoritats municipals en matèria de patrimoni sentimental de la ciutat. També es presentava en públic el disseny del pont mòbil que uniria el Portal de la Pau amb el moll d’Espanya i el centre comercial que havien previst posar-hi, el Maremàgnum. La Torre Mapfre i l’Hotel Arts continuaven creixent. El preu de l’habitatge no feia més que créixer i els pisos de la Vila Olímpica -aixecada sobre el solar que havia deixat el barri d’Icària- veien incrementar el seu valor, cosa que convertia el nou barri en un dels més cars de la ciutat i permetia oferir-lo en clau d’exclusivitat, com la seva continuació, Diagonal Mar. El camí cap a la gran mutació urbana que havia de conèixer el sud de Barcelona, de la mà del Jocs i després del 22@ i el Fòrum de les Cultures, estava obert i semblava imparable. El projecte d’esventrament del que va ser el Barri Xino tirava endavant en nom de la seva “higienització” i l’Illa de Sant Ramon ja havia estat demolida.

És aleshores, de la mà dels preparatius dels Jocs del 92, que es veia clarament com es posava en marxa una política d’aparador que ocultava la mercantilització de la ciutat i la seva conversió en un brutal mecanisme de dualització social. I es va dur a terme valent-se de la legitimitat que li atorgava la seva naturalesa “progressista”: els ajuntaments sorgits de les urnes assumien o reassignaven al sector privat o mixt les negociacions encaminades a l’expropiació desavantatjosa de residents grans o en situació legal precària als barris a “renovar”. No hi ha dubte que s’han complert amb escreix les intuïcions de les poques veus que, en el moment culminant de l’anomenat “esperit olímpic”, van saber reconèixer-lo com un dispositiu purament retòric al servei de la terciarització i tematització de Barcelona i del seu plegament als requeriments del capital internacional: incorporació a la mundialització, noves perifèries socials, refuncionalització de l’espai urbà en clau de mercat, reapropiació capitalista de la ciutat...

Començàvem a conèixer llavors, amb el pretext de la cita olímpica, el que seria cada vegada més un autèntic paradigma del que avui es coneix com a “màrqueting urbà”, una estratègia de promoció i venda l’objecte de la qual no és altre que la mateixa ciutat. Va ser aleshores que, a l’ombra d’una al·lucinació col·lectiva -l’èxit internacional de la ciutat-, es produïa una metamorfosi de Barcelona de la qual els beneficiaris serien no els ciutadans -incapaços cada vegada més de pagar una ciutat que ja no seria mai més seva- sinó els bancs, les empreses constructores, les grans asseguradores, les cadenes hoteleres, els operadors turístics, etc.

Els Jocs van ser la confirmació que estava en marxa la destrucció del que havia sigut una ciutat apassionada i popular. El que xoca és que els responsables que van executar aquella condemna es presentessin com “d’esquerres”, però, sobretot, impacta encara més que aquells que van engendrar el monstre que és avui Barcelona siguin els mateixos que, un quart de segle després, van col·locar i mantenen en el poder una força política que va prometre desmantellar-lo. Deuen ser coses de la política.

Manuel Delgado és professor d’antropologia a la UB. Ha investigat sobre l’espai públic i ha escrit, entre altres llibres, ‘La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del modelo Barcelona’