No em puc creure en què s’ha convertit la meva vida a la Rússia de Putin

A hores d'ara, segur que heu vist a les notícies que Aleksei Navalni, un altre dels principals crítics contra el president rus, Vladímir Putin, sembla haver estat enverinat. Deu semblar horrible, però esclar, són la mena de coses que passen “allà”, a Rússia, a Bielorússia, als estats autoritaris.

De prop és molt més horrible. És dur pensar que aquesta és la meva vida. Conec moltes persones que han estat atacades com sembla que hauria estat atacat el meu amic Aleksei. I en el que sembla un terrible exemple de déjà vu, fa menys de dos anys que estàvem treballant amb el mateix activista per organitzar el mateix vol al mateix hospital d'Alemanya per evacuar i tractar el Piotr, pare del meu fill, inconscient per enverinament.

Rebíem les mateixes excuses dels metges russos, que esgrimien les mateixes històries ridícules: que no era verí, que potser s'ho havia fet ell mateix. I de la mateixa manera, van endarrerir el trasllat mentre el rastre de les toxines s'esvaïa de la seva sang. Va ser horrible asseure's al seu costat, al llit, a Berlín, com ara fa la dona de l'Aleksei, la Yulia, i pensar que potser no tornaria a recuperar del tot aquesta persona que anomeno Petya, la persona que estimo, aquesta persona vital, divertida i amable.

Quin objectiu polític justifica fer-li això a un altre ésser humà? De vegades sortia a passejar, perquè què més podia fer, i de vegades explicàvem acudits al costat del seu llit d'hospital, qualsevol cosa per provar de riure, per tallar la tensió, la terribilitat del que estava passant.

Tres companys dissidents que coneixia personalment han estat assassinats (Borís Nemtsov, Anastàsia Baburova, Stanislav Markelov) i dos colpejats fins a gairebé la mort (Mikhaïl Beketov i Oleg Kaixin). A mi mateixa em van ficar a la presó dos anys només per cantar una cançó, i molts, molts activistes al meu país han estat sentenciats a més anys i han patit un destí més nefast. Aquesta és la realitat amb la qual convisc dia rere dia, amb la qual convivim nosaltres a Rússia i els meus amics a Bielorússia. Aprens a viure amb ella, a combatre-la així com pots, a afrontar-la així com pots, però acaba sent la teva vida.

I, esclar, no només els activistes són l'objectiu de l'autoritarisme de Putin: la cobdícia i la corrupció d'aquest president i d'un grapat de famílies properes a ell afecten tothom, cada dia. La desigualtat està pels núvols, a Rússia. El malestar creix. Molts russos estan farts de la política retrògrada, postimperial, opressiva i a l'estil de la Guerra Freda, i volen convertir-se en un país avantguardista centrat en la construcció d'infraestructures i d'unes escoles i un sistema de salut millors. Des de les eleccions del 2018, la popularitat de Putin va a la baixa, amb un mínim històric del 59% al maig.

El nostre president acaba de canviar la llei, així que pot quedar-se al poder fins al 2036, però el seu programa de repressió no va començar de manera tan descarada. Tot això passava per parts, a poc a poc, amb accions petites. I cadascuna d'elles podia semblar benigna d'entrada, potser dolenta, però no letal. T'enfadaves, potser et manifestaves, però continuaves amb la teva vida. La promesa de la nostra democràcia s'anava fent miques a poc a poc: nomenaments de vells companys corruptes, aprovació d'ordres presidencials, accions concretes, aprovació de lleis, falsejament de vots. Passava lentament, de manera intermitent; tant, que de vegades no vèiem que era ininterrompudament. L'autocràcia entrava d'amagat, com la covarda que és.

Traducció: Andreu Gomila

Copyright The New York Times