Aquesta setmana passada, enmig de múltiples ofertes de tot tipus d’empreses aprofitant l’ocasió del Black Friday, una clínica de fertilitat d’Ucraïna, BioTexCom, ha compartit una imatge d’un grup de nadons sota el títol de Sale (rebaixes). Amb aquest anunci, que probablement buscava la provocació (i viralització), la clínica anunciava descomptes en els seus tractaments de subrogació i reproducció assistida. El resultat ha estat una onada de crítiques a través de Twitter de persones que s’indignaven davant l’associació dels nadons amb les dinàmiques de mercat i davant les pràctiques de subrogació en general.
Tot i així, no és d’estranyar que la clínica d’Ucraïna hagi fet servir el Black Friday per oferir descomptes, ja que la indústria de la reproducció assistida no té res de diferent a qualsevol altra gran indústria privada. A Espanya, però, vivim amb una contradicció interessant: mentre els debats al voltant de la subrogació generen grans polèmiques, la realitat de la gegant indústria de la fertilitat que tenim al nostre país queda sovint silenciada. Amb una de les lleis més flexibles dels nostres països veïns, Espanya ofereix un ampli ventall de tractaments de reproducció i curtes llistes d’espera. Especialment gràcies a la gran quantitat de donacions d’òvuls que es fan cada any, l’Estat aconsegueix atraure milers de pacients tant locals com vinguts d’arreu del món que busquen fer-se tractaments de difícil o nul accés als seus països.
El nombre de cicles de reproducció in vitro no ha parat de créixer en els últims vint anys, cosa que ha atret l’interès de grans grups inversors per adquirir les clíniques (majoritàriament privades) que els duen a terme. En efecte, molts centres de reproducció espanyols ja no pertanyen a equips mèdics, com en un inici, sinó que han estat comprats per grups milionaris de salut privada transnacionals que cotitzen a la borsa. Els nous gerents inverteixen també en altres indústries amb gran potencial econòmic, cosa que fa que no sigui estrany que tinguin alhora altres negocis, com ara companyies aèries, o que algunes de les clíniques de reproducció comparteixin porta d’entrada i part del personal amb clíniques de cirurgia estètica. Uns llavis més grossos o una in vitro amb òvuls donats: tot depèn dels desitjos de la clientela. Igual que l’anunci del Black Friday de BioTexCom, fer servir taxes d’èxit enganyoses, promocions de “nadó a casa o et retornem els diners”, o packs de proves, tractament i nombre d’òvuls que es comercialitzen de manera semblant als packs per aconseguir el carnet de conduir, són pràctiques habituals de la publicitat de la reproducció assistida a Espanya. Els seus problemes ètics ja han estat subratllats des d’alguns estudis acadèmics.
Tot i així, no existeix un debat sobre el fet que les extraccions d’òvuls anuals a Espanya ja rondin les 15.000, gràcies a les quals Espanya ha arribat a ser líder en turisme reproductiu. Un treball, el de la donació d’òvuls, que, malgrat el discurs de l’altruisme que l’envolta, moltes vegades està motivat per la compensació econòmica de 1.000 euros i es duu a terme en condicions de precarietat.
El cas dels nadons rebaixats a Ucraïna ens colpeix perquè sembla que trenca amb un tabú de la nostra societat: que els nens no poden ser objecte de contractes i transaccions. Tot i així, si apartem la mirada dels països que ens semblen tan aliens i ens mirem el nostre veurem que es tracta més aviat d’una tendència generalitzada d’una indústria que capitalitza els nostres desitjos més íntims i que està sent progressivament engolida per altres grans grups inversors que es regeixen per les lògiques de mercat, on el producte en joc és el de menys. De ben segur que veurem molts més Black Fridays que ens oferiran calmar les nostres ansietats de diferents maneres, ja sigui a través de cremes antiedat, patinets elèctrics o tecnologies destinades a assegurar-nos una família quan estiguem preparats per tenir-ne (i pagar-la).
