Una fam ferotge arrasa l’Àfrica

Tradicionalment els somalis no numeraven els anys sinó que els donaven un nom que immortalitzava fets o crisis importants. El 1911 va ser l’Any dels Aliments Prohibits, perquè la fam va ser tan intensa que no els va quedar més remei que menjar aliments haram, proscrits per l’islam; el 1928 va ser l’Any de l’Empadronament, perquè una gran sequera va obligar els somalis del nord a deixar-se empadronar pels colonitzadors britànics a canvi d’ajuda; el 1974 va ser l’Any de la Sequera de la Cua Llarga, una sequera interminable que es va estendre per tota la regió i va contribuir a la caiguda de Haile Selassie.

Aquests últims 25 anys, però, les epidèmies de fam han visitat la Banya d’Àfrica tan sovint que no hem tingut temps per a noves denominacions poètiques. De petita, als anys 80, vaig patir desnutrició a Hargeisa, al nord de Somàlia. Els meus cabells eren només un pàl·lid borrissol; era escanyolida i malaltissa. La guerra havia destruït l’hospital local i la meva mare va aconseguir que m’atenguessin uns cooperants alemanys que treballaven en un gran camp de refugiats situat a uns 30 km de distància. I vaig tenir sort. La meva família tenia prou diners i influències perquè em donessin tota l’ajuda disponible en un país que s’enfonsava. Altres nens van morir o els van quedar les seqüeles d’una greu desnutrició, com ara el retard del creixement o danys cerebrals. Avui sis milions de persones estan en perill de morir de fam a Somàlia, i catorze milions més al sud del Sudan, Nigèria i el Iemen. Segons l’ONU, és la crisi humanitària més greu des de la Segona Guerra Mundial. Si l’epidèmia de fam del 2011 va afectar les zones meridionals de Somàlia, l’actual sequera afecta tots els estats de la Banya d’Àfrica.

Les exportacions de bestiar representen el 70% dels ingressos de Somàlia. La falta de pluges durant tres anys consecutius ha provocat la mort de 10 milions de cabres, ovelles i camells. El preu del menjar ha pujat i les famílies han de decidir si es queden aquí amb el bestiar, amb l’esperança que arribin les pluges i siguin abundants, o si es converteixen en refugiats al seu propi país en qualsevol camp polsegós on trobin lloc. Abans les epidèmies de fam eren freqüents a tot el món, però aquestes últimes cinc dècades s’han limitat a l’Àfrica, sobretot a l’Àfrica Oriental. Entre el 1960 i el 2006 les temperatures van pujar en zones del continent ja àrides: un grau a Kènia i 1,3 a Etiòpia. Ara hi ha sequeres cada un o dos anys en lloc de cada sis o vuit, com abans. Aquesta transformació climàtica també s’observa a l’Àfrica Occidental i, quan es combina amb els conflictes, la carestia dels aliments i la marginació política i econòmica, el resultat és la fam, fins i tot en països tan rics com Nigèria. Els que pateixen la sequera i la fam no són víctimes passives. Les famílies, sobretot les dones, fan esforços sobrehumans per tirar endavant fins que es veuen obligades a demanar ajuda. L’Any de l’Empadronament la meva àvia paterna va recórrer a peu desenes de quilòmetres per un desert tenyit de vermell per la sang de les cabres, escorxades per aprofitar-ne la pell abans que es morissin. Quan va arribar al centre d’assistència de Bulhar amb el meu pare lligat a l’esquena, li van dir que tornés a casa perquè s’havia estès una epidèmia per tot el campament. No entenc com van sobreviure, però el cas és que se’n van sortir. El 2011, quan va arribar l’ajuda dels donants internacionals, bona part de les 260.000 víctimes de la fam ja eren mortes. Joves activistes somalis de tot el món han creat a les xarxes socials grups com Caawi Walaal, Abaaraha i Somali Faces. Tot i que només han recaptat una modesta quantitat de diners, la seva xarxa de voluntaris locals arriba a llocs remots que no estan a l’abast de les organitzacions benèfiques més importants.

Se sol dir que Somàlia és un estat fallit, però la fam és el símbol d’un fracàs a escala local i global. La comunitat internacional no aporta els fons necessaris per impedir la fam a Somàlia, el Iemen, el Sudan del Sud i Nigèria; la crida de les Nacions Unides per ajudar Somàlia només ha aconseguit un 57% dels objectius proposats, una falta de finançament que ja ha costat vides en tots quatre països. Sorda a les qüestions humanitàries, l’administració Trump es concentra en les intervencions militars al Iemen i Somàlia.

Fa unes setmanes 40 països van enviar els seus representants a la conferència de Londres sobre Somàlia. António Guterres, secretari general de l’ONU, va afirmar que la sequera és “el problema més urgent de Somàlia”, però la seguretat i la guerra cada vegada més acarnissada contra Al-Shabaab van atreure gairebé tota l’atenció. A mesura que avança el Ramadà, el mes de dejuni musulmà, la fam d’aquesta gent a punt de morir d’inanició s’està convertint en una qüestió de consciència. Com respondran els països musulmans rics a la tragèdia que amenaça uns correligionaris empobrits? A finals del 1980, al començament de la guerra civil de Somàlia, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units van ser els primers a enviar ajuda als camps de refugiats de l’est d’Etiòpia, però amb instruccions ben estrictes: les nenes s’havien de posar vel i calia restringir la llibertat de les dones. ¿I si, aquest Ramadà, els països del Golf es prenguessin més seriosament el tercer pilar de l’islam, la caritat, que els hijabs i la compra d’armes? Si ajudem els que fins ara han aconseguit sobreviure, farem honor a un sentiment que trobem tant a l’Alcorà com al Talmud: “Es diu que qui salva una vida ha salvat tota la humanitat”.