Ha quedat clar que una part substantiva del discurs electoral de Pedro Sánchez consistirà en valorar la seva gestió del conflicte entre Catalunya i Espanya (allò que ara coneixem com la carpeta catalana, i que antany va ser el problema catalán), en contraposició amb la que va fer el PP. “Què és millor, la situació a Catalunya el 2017 o avui?”, és una pregunta que ha deixat anar repetidament a Feijóo en els diversos enfrontaments que han tingut en les darreres setmanes: al Senat, al Congrés i a través de declaracions. La idea és que, on el PP va crispar i encendre el conflicte, el PSOE ha procedit a apagar-lo i a desmuntar el circ de l’independentisme. El Procés s’ha acabat, l’independentisme ha estat vençut i no hi haurà referèndum d’autodeterminació, diguin el que diguin des d’ERC. A més, el regal de Nadal ha consistit en declarar que la taula de diàleg “ha culminat”, encara que molts, a la banda catalana, sostinguin que ni tan sols ha començat. La culminació ha consistit en les modificacions del Codi Penal relatives als delictes de sedició i malversació, fetes passar a empentes i rodolons i enmig d’una crisi institucional de la màxima gravetat, causada per un Tribunal Constitucional que actua com a poder de part (de part de la dreta nacionalista del PP i Vox) i no permet la seva pròpia renovació. Tanmateix, Sánchez considera que pot donar per acomplerts els compromisos adquirits amb els independentistes, i que la negociació sobre qüestions que no comprometin la sobirania ni la unitat d’Espanya pot continuar tranquil·lament en segon pla: no vol tornar a tractar la qüestió catalana fins passades les múltiples cites electorals, a les quals acudirà amb el missatge d’haver-la resolt.
És un missatge que és lògic que irriti la part catalana, però els partits independentistes farien bé de preguntar-se (segurament ja ho fan, però no ens expliquen quines conclusions en treuen) com és que el president espanyol pot anar fent tranquil·lament les afirmacions que acabem d’esmentar. Perquè ERC s’hi han rendit o s’hi han venut, respondran tot d’una els qui responen això sempre i en tots els casos. És possible, ves a saber. Però tal vegada sigui perquè ningú surt a rebatre Sánchez a l’espai on s’ha instal·lat, que és el del centre. Entre la disputa que enfronta les formacions independentistes, fins al punt d’haver trencat el Govern de coalició i haver-lo deixat en un Govern en minoria, i la bronca permanent de la dreta espanyola, la idea que Sánchez es troba situat al centre del debat polític i que representa el consens i la moderació (en companyia, si de cas, d’uns socis de coalició, Unides Podem, amb qui també hauria complert amb l’aprovació de la llei trans) resulta relativament fàcil de vendre. I això és el que vendran els socialistes: enfront de l’extremisme i de la cridòria, Sánchez i el PSOE (i a Balears Francina Armengol, i a Catalunya Salvador Illa i fins i tot Jaume Collboni) representen el sentit comú, la responsabilitat i un dia a dia de feina abnegada. I el Procés, per a qui el vulgui.
