Per Nadal, llum per a tothom?

Ja a finals de novembre es van encendre els llums de Nadal als carrers de les ciutats. És la necessitat de posar claror a la foscor, que ve de lluny en les nostres cultures mediterrànies. Des de temps immemorials, durant el solstici d’hivern se celebrava la Festa del Sol per desitjar que tornés a regnar. En els àpats, els regals i la música es gastaven el que havien pogut estalviar durant l’any. Les nits s’omplien de llum. Era la festa en què la gent que vivia sempre en l’escassetat podia somiar temps millors.

La desmesura és un element de la festa. Però de la desmesura a l’abundància exorbitada hi ha, sovint, una distància massa curta. I en el món en què vivim, potser passem la ratlla sovint. ¿L’ambient d’aquestes festes és una necessitat per oblidar les crisis anteriors passades? Més llum, molta més llum als carrers; fins i tot alguna ciutat es vanagloria de ser la que més il·lumina la nit.

¿És el que hem de fer quan molta població ja no té claror ni accés a l’energia qualsevol dia de la seva vida? No sé ben bé què pensa la gent que ho pateix davant certs espectacles de ciutats que en fan ostentació. Però a les persones que acompanyem famílies amb realitats dures ens costa comprendre tanta frivolitat, i se’ns remou tot. Sobretot quan sentim les mares: “Passem molt de fred. No poso calefacció. És molt cara. Sempre jaqueta, manta, mitjons. Les nenes, amb dues jaquetes a casa. 180 € de llum. Molt car. No puc pagar”. “Lloguer amb tres fills. Llum amb llanternes. El menjar amb fogonet. No puc pagar perquè he de comprar menjar”. “Porto les factures al dia. Gasto en el mínim. Visc justa. La calefacció elèctrica no la poso. Els mesos d’hivern ho passem molt malament. Sentim molt l’hivern”.

La solució no passa per no posar llums als carrers. Però segur que hauríem, en primer lloc, d’evitar la sumptuositat. I, en segon lloc, hauríem d’intentar posar-nos en la pell del 97% de les persones acompanyades per les entitats socials que estan afectades per problemes d’habitatge.

Hi ha una solució: que la Constitució assumeixi com a dret fonamental l’habitatge en dignitat per a tothom, com ho són la salut i l’ensenyament. Amb benestar i seguretat de no ser desnonats. Solament al Casal hi ha cent famílies en aquest moment que tenen el risc de perdre l’habitatge. Imaginem les de totes les entitats socials, les que no estan acompanyades per ningú, totes les formes de sensellarisme. Hauríem de garantir condicions suficients, temperatura òptima, energia per cuinar... En definitiva, una casa amb el mínim confort que tots desitjaríem. Una llar.

Això no és possible per a moltes famílies sobretot de barris de rendes molt baixes. Una tercera part de la nostra infància. Les conseqüències són els efectes col·laterals, que no són bolets i que els afecten, sobretot, a elles: baixos rendiments escolars, abandonaments abans dels setze anys, greus problemes de salut mental dels adolescents que no tenen un espai mínim ni segur per créixer i que s’amaguen buscant el seu racó. Desmotivació per viure. Poques ganes de ser a casa perquè no se senten en una llar i busquen refugi en altres llocs.

S’incrementen les famílies amb rendes molt baixes, i la vulnerabilitat social i el risc de pobresa es cronifiquen. Aquesta gent sí que necessita una veritable llum que posi claror enmig de la foscor. Seria interessant que tanta llum per les festes ens fes tocar de peus a terra i plantejar-nos què podem fer, i no per enlairar-nos en les excuses que sempre busquem o quedar-nos solament amb la part fosca de la festa. L’única manera que visquem en un món millor totes les classes socials, està molt estudiat, és reduint les desigualtats. Algun dia podríem fer plegats, com fa una antiga dita catalana: “(Verge Santa del Roser) que en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, sols lo just per a viure bé”.