Un altre Nadal amb llars sense foc
En aquests dies de fred intens, entenem millor que mai la importància del foc per a la família: del fogar, de la llar, del foc a terra, de l'escalfapanxes. Tant fogar com llar també volen dir, sinecdòquicament, casa habitada. I els fogatges van ser els primers impostos de la Corona d'Aragó. Eren la manera més fàcil de collar els súbdits: el fum ha de sortir per algun lloc, i els recaptadors només havien de trobar-ne l'origen per munyir el contribuent.
Des del 1946 els anglesos paguen per tenir tele a casa. I és que la tele (i abans la ràdio) va desbancar la llar de foc com a centre del nucli familiar. De l'enigmàtica hipnosi de les flames, vam passar a la més atabaladora dels sons i les imatges. Badàvem més i parlàvem menys, però encara compartíem alguna cosa: aquells programes infames que emetia l'únic canal.
L'era digital ens manté en contacte amb tothom. Però ara ja anem a pantalla per barba. Tenim milers d'amics a internet però ignorem el que passa a casa. Hi ha molt de fracàs escolar; es veu que els nens no saben escriure. I és que sense històries a la vora del foc, no hi ha narrativa que ens entrelligui. Quin sentit té triar bé les paraules, quan ningú para l'orella fascinat? Si avui les festes de Nadal per a molts són tan difícils, és perquè ens forcen a envoltar una llar sense foc, i no sabem què dir-nos.
