Nadal (1902)
Peces històriques
De l’article del poeta i periodista Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Diario de Barcelona (25-XII-1902). Traducció pròpia. Vinculat encara en aquells anys al Brusi, en l’articulisme de Maragall dominava una visió cristiana del temps que després es decantaria cap a posicions crítiques que culminarien en la revulsiva trilogia sobre la Setmana Tràgica, amb la fita de “La ciutat del perdó”, obra mestra del periodisme de defensa (transcrita en aquesta secció el 13 d’octubre de 2012).
[...] Neva sobre la terra nua, i tot sembla conclòs. Només el llaurador té fe; amaga la llavor en el si misteriós de la mort, i espera. I, malgrat això, tot sembla definitivament conclòs. El sol va fugint pels horitzons; la terra es refreda desolada: és el fi. Però heus ací que a la neu de la nit apareix un nen nu que somriu i brilla. [...] Aquest nen somrient que hi ha a l’altar és el Nen Etern que viu en el fons de la nostra ànima. ¿No el sentiu algunes vegades, i sempre, si voleu? Quan la tribulació sacseja com un huracà els fonaments de la vostra casa; quan el dolor sembla assecar les fonts de la vostra vida; quan la violència de la lluita humana faci que el vostre gest sigui rígid, o el patiment del pensar arrufi les celles, quan la malaltia abati els vostres membres en el llit i enfosqueixi els vostres sentits amb l’ombra –vana ombra!– de la mort... Invoqueu al Nen! Ell tornarà. Ell torna sempre. Rere la tribulació, rere el dolor, rere la violència, rere la malaltia i la mort, hi ha en vosaltres un somriure de nen, que espera... No heu vist mai somriure un màrtir? No heu vist mai somriure un heroi? No heu vist mai somriure un savi? No heu vist alguna vegada el somriure diví dels moribunds? Doncs és el Nen, és el Nen que hi ha dins, el Nen que torna sempre, sempre... No heu vist mai els nens, els vostres nens, somriure a tot? Mireu al nen, i us somriu; li gireu l’esquena, i somriu a la mare que el té en braços; deixeu-lo sol, i somriu a l’espai; mostreu-li el cel, i somriu; mostreu-li la mort, i somriu. Plorarà tal volta davant el dolor, davant la foscor, davant la por a les coses monstruoses... però espereu, i de seguida somriu encara entre llàgrimes, i al més petit canvi, cessa el plor sobtadament, mira el nen astorat i de seguida somriu encara entre llàgrimes. Al cap i a la fi tot li és igual. Tot és igual davant el seu somriure triomfant de tot. Doncs, ¿què més som nosaltres? ¿què comprenem més que ells del misteri de la vida i de les seves aparences? ¿per què no hem de somriure, a la fi, a totes les coses que no comprenem? ¿i per ventura podem dir que comprenem bé alguna cosa? Mireu al Nen Etern: ell sap el misteri de totes les coses, i somriu eternament. Algun motiu d’etern somriure hi haurà en el fons de totes les coses. I aquest motiu serà el que somriu dins de nosaltres al final de totes les nostres tempestes; el nen inconscient que portem dintre i que sap més que no pas nosaltres: el millor de nosaltres mateixos. I això és el que celebrem avui. ¡Mireu quina gran festa! El Nadal; el Nadal: el poder de néixer eternament, de renéixer sempre de nosaltres mateixos; de fer de la nostra vida un etern començament, de ser sempre nens d’alguna manera. [...] Avui és la gran festa d’aquesta rebrotada eterna. Mireu la taula familiar: a l’entorn del pare riuen els fills, riuen els nets ja en plena desclosa, riuen les criatures que se senten agermanades amb els grans, riu en braços de la mare jove el darrer arribat, que encara no sap res. I aquest és el mestre de tots, perquè el seu riure és el més pur. Tots som nens a l’entorn de la taula de Nadal. [...]
