Els nacionalistes marcians
Al llarg dels dos darrers anys, mentre s’anava descabdellant a Catalunya el procés polític sobiranista, algun centenar de llibres i molts milers d’articles d’opinió han alimentat un debat ideològic paral·lel al voltant dels mateixos dos pols que dominen la dinàmica política: independència o permanència de Catalunya dins l’estat espanyol.
Aquest debat ha tingut, per totes dues bandes, aportacions serioses, matisades, propositives, dialogants. Però s’ha vist i es veu llastat, enrarit, sobretot des del camp unionista, per la tendència d’alguns dels seus paladins a la desqualificació i la injúria discrecionals envers els defensors de les tesis contràries. Sí, és probable que una bona part de la literatura independentista recent pequi de simplisme, que li manqui esperit crític i que pinti d’un rosa massa pujat el dia després del divorci. Però no conec cap llibre favorable a la secessió que insulti els partidaris de la unió titllant-los en bloc de bojos, com ho fan amb el sobiranisme, per exemple, els pamflets titulats El manicomio catalán i El derecho a delirar.
Aquesta manera tan poc elegant i tan poc honesta de defensar les pròpies conviccions, però, no es limita a determinats polemistes de barra de bar. També té expressions d’alt nivell acadèmic, i una de les més agudes la representa el constitucionalista Francesc de Carreras i Serra.
Fill de Narcís de Carreras i Guiteras -marmessor de Cambó reciclat en franquista, president del Barça i de la Caixa de Pensions-, cosí de Narcís Serra i Serra -vicepresident del govern espanyol, president de Caixa Catalunya-, el senyor Francesc de Carreras pertany de ple dret a l’ establishment sociopolític català de tota la vida (avui algú en diria la casta ). No fou per casualitat que, durant gairebé dues dècades (1981-1998), va formar part del Consell Consultiu de la Generalitat, primer a proposta del PSUC, en el qual havia militat sota la dictadura, i, quan trobà que aquest partit es tornava massa nacionalista català, com a quota del PSC.
Abans i tot de deixar aquesta confortable poltrona, però, des del 1996 el catedràtic De Carreras inicià un llarg viatge cap a l’espanyolisme més i més ultrancer: oposició a la política lingüística aprovada per la gran majoria del Parlament, creació del Foro Babel i, ja en els primers anys del segle XXI, un paper fonamental en el naixement i la posada en marxa de Ciudadanos - Partido de la Ciudadanía.
Fins aquí, tot perfecte. La cosa ja es comença a entelar quan observem que, fundador i fins avui principal ideòleg d’un partit, De Carreras ha continuat exercint d’analista -i fins i tot d’expert jurídic- independent, com si les seves opinions (sobre l’Estatut de 2006, sobre les sentències del Constitucional, sobre el 9-N...) no tinguessin res a veure amb la seva militància, ni amb la sigla que defensa. Això sí, els opinadors sobiranistes són « los intelectuales ‘apesebrados’ », uns tipus deshonestos per definició que no poden tenir conviccions sinceres, només una baixa gratitud alimentícia. Ell, en canvi, no ha gaudit mai de cap menjadora institucional, ni té cap servitud partidària, i ara!
Instal·lat des de jove en l’hegemonia social, cultural i/o política, el professor De Carreras suporta molt malament -no és l’únic- perdre-la i que, en els darrers temps, s’hagi anat consolidant als mitjans de comunicació catalans un discurs emergent de caràcter nacionalista o independentista. Troba molt discriminatori, per exemple, que els diaris no recullin puntualment les activitats de grupuscles espanyolistes com l’Asociación por la Tolerancia que, pel fet de pertànyer-hi ell, ja haurien de ser notícia constant. I, incapaç d’acceptar la nova fesomia de l’opinió pública com un fet natural, l’atribueix a un complot, a una tenebrosa conspiració de la qual -segons ell i alguns altres- els més eficaços instruments són TV3 i Catalunya Ràdio.
D’aquí neix una obsessió malaltissa contra aquests mitjans, que descriu article rere article com unes eines d’adoctrinament i de propaganda dignes de Corea del Nord. En canvi, no dirà res contra el recentíssim nomenament del fins ara cap de comunicació del PPC, Eladio Jareño, com a nou director de RTVE a Catalunya. Vaja, una mica com si el responsable de premsa de l’ANC fos nomenat cap d’informatius de TV3... En els cercles unionistes, aquest episodi exemplar no serà motiu d’escàndol, sinó de silenciós assentiment.
Després d’haver qualificat el 9-N com “ el día de la deslealtad ”, De Carreras formulava a El País de dimecres passat aquest tranquil·litzador missatge: “Los catalanes no son un problema; los nacionalistas que se han apropiado desde hace años de la Generalitat sí lo son ”. Així, doncs, els electors que van confiar repetidament el govern de la Generalitat a forces nacionalistes, ¿no eren catalans? I els 2,3 milions de persones que es van mobilitzar diumenge, ¿tampoc no ho eren? ¿Per ventura es tracta d’extraterrestres, marcians colonitzadors de l’espanyolíssima Catalunya?
És trist que, incapaç d’acceptar la realitat com és, hagis d’intentar extirpar-ne aquells aspectes que et contradiuen.
