Ambl'ofensiva dialèctica contra el procés sobiranista català passa com amb el porc: que s'aprofita tot. Un dia et pots trobar amb l'expansió destralera de qualsevol demagog de taverna, segons el qual Catalunya està dirigida per una trepa de xoriços que volen la independència només per quedar fora de l'abast de la Guàrdia Civil. I un altre dia topes amb l'article saberut d'un catedràtic de sociologia (Enrique Gil Calvo a El País del 31 de desembre, per exemple) que explica la sobtada regressió dels catalans cap al "nacionalismo étnico, victimista y antiespañol " pel " modelo de familia troncal, basada en la autoridad paterna y el reparto desigual de la herencia en beneficio del primogénito, con exclusión del igualitarismo fraterno ". Vaja, que tota la culpa de " la aventura secesionista emprendida por Artur Mas " és de la institució de l'hereu... Qui ens ho havia de dir?
En aquest context de no deixar res per verd, la incipient commemoració del centenari de la Gran Guerra ha permès posar damunt la taula una altra línia argumental: aquella conflagració bèl·lica, i el subsegüent suïcidi d'Europa, van ser provocats... pel nacionalisme. Per un nacionalisme genèric, sense cognoms, però que rima sempre amb la irracionalitat, l'ús de la força i la confrontació amb l'altre. I qui vulgui establir paral·lelismes amb la situació catalana d'avui mateix, prou que ho farà.
Doncs sí, és cert que la guerra iniciada l'agost de 1914 la van provocar, en bona part, els nacionalismes. Però, quins i de quina mena? Gavrilo Princip i els seus còmplices -els assassins del príncep hereu d'Àustria-Hongria, a Sarajevo, aquell 28 de juny-, així com els inductors del magnicidi des dels seus despatxos a Belgrad, eren partidaris fanàtics de la Gran Sèrbia. És a dir, eren predecessors directes -en les idees, en els objectius i en els mètodes- dels Slobodan Milosevic, Radovan Karadzic, Ratko Mladic i companyia, la colla de criminals que, vuit dècades després, van ensangonar els Balcans occidentals en nom del mateix nacionalisme granserbi agressiu i dominador. Cap nacionalista eslovè, ni croat, ni macedoni, ni kosovar no va tenir res a veure en el desencadenament d'aquella crisi.
Que un conflicte en principi regional, susceptible de donar lloc a una petita guerra balcànica entre l'Imperi Austrohongarès i el Regne de Sèrbia, es transformés al llarg de cinc setmanes en una convulsió continental, i arrossegués cap a l'escorxador totes les potències europees, això també va ser culpa dels nacionalismes. Però no dels petits nacionalismes d'alliberament que -pacífics i desarmats la majoria- resistien les polítiques assimilacionistes dels grans imperis.
No van ser els nacionalistes finlandesos, ni els letons, ni els lituans, ni els ucraïnesos, ni tan sols els polonesos els que, entre el 29 de juny i el 2 d'agost de 1914, van pressionar o empènyer el tsar de Rússia a fer costat a Sèrbia i a mobilitzar el seu exèrcit. Tampoc no van ser les minories nacionals de la perifèria del Reich alemany les que, en nom d'alguna mena d'irredemptisme, incitaren Berlín a declarar la guerra a Rússia i a França. I quan per fi Londres va decidr abandonar l'"esplèndid aïllament" i entrar en el conflicte, no va ser a instàncies dels nacionalistes irlandesos (prou agitats en aquell moment), sinó en resposta a la violació alemanya de la neutralitat de Bèlgica.
És cert que, durant els cinc anys següents, molts d'aquests nacionalismes van intentar aprofitar la guerra i la fractura dels imperis per assolir la independència de les seves nacions. Però els que van aplanar el camí cap a la matança van ser uns altres nacionalismes, els d'estat, els hegemonistes, els de les grans potències. El rus, impacient per esborrar la humiliació de la derrota davant dels japonesos, el 1905, i convençut que un triomf militar donaria legitimitat al règim. L'alemany, obsedit per igualar o superar la potència britànica i per obtenir -com diria el canceller Bülow- "el nostre lloc sota el sol". El francès, que portava quasi mig segle mastegant la revanche i sospirant per la recuperació d'Alsàcia i Lorena...
Si, aquell estiu tràgic, hi havia a Europa algú capaç d'unir i mobilitzar les classes treballadores del continent contra la guerra, aquest algú era Jean Jaurès, el gran Jaurès. Doncs bé, com és prou sabut, el líder socialista va ser assassinat a París el vespre del divendres 31 de juliol de 1914, mentre sopava amb un grapat d'amics. El seu assassí, de nom Raoul Villain, no era un separatista bretó, ni un terrorista cors; era un nacionalista francès, un patriota fervent i fanàtic per a qui el pacifisme i l'internacionalisme de Jaurès el convertien en un traïdor. No era una opinió aïllada ni excèntrica, perquè quan el 1919 Villain va ser jutjat, la sentència fou absolutòria... Curiosament, el van executar anarquistes catalans, a Eivissa, el setembre de 1936.
Rememorem en bona hora la Gran Guerra. Però, sisplau, manipulacions, les justes.