Entendre el nacionalisme madrileny

L’exaltació de fenòmens que basteixen una personalitat, sovint contraposant-se a una altra, és tan antiga com la mateixa definició de l’estat modern. Sovint hem preferit prestar atenció als corrents ideològics que s’identifiquen amb els interessos de diferents classes socials, o s'ha produït una aproximació intel·lectual volguda, meditada, a les polítiques que afavoriran una o altra classe social. Són els corrents ideològics considerats “clàssics”, com el liberalisme o el socialisme, que versen sobre la manera i els mecanismes de govern d’una entitat política. El fil conductor d’aquests corrents ideològics és la relació entre l'individu i l’estat. Però tan antic com aquesta disciplina d’estudi ho és el pensament nacionalista, que gravita sobre una identitat creada artificialment o sobre unes característiques que des de lluny defineixen un col·lectiu. El més important per al nacionalisme és el qui, sempre amb el risc de resultar excloent si s’utilitza de manera inadequada.

Quan Herder va posar en circulació aquesta via per reivindicar i legitimar el poder poder polític ho va fer sobre el fonament d’un fet diferencial, com pot ser la llengua o determinades tradicions jurídiques. Per estudiar aquests fenòmens a Europa, havia estudiat els greuges del repartiment després de la Guerra del Trenta Anys, del segle XVII, o de les invasions napoleòniques del XIX.

Els nacionalismes poden abraçar indistintament un o altre dels corrents ideològics sobre l’organització del poder polític i les polítiques de redistribució de la riquesa. I els que hem intentat llegir sobre els orígens d’aquests nacionalismes hem escollit com a principi bàsic la justícia social, més que no pas la defensa de particularitats que rebutgin qualsevol visió universalista.

La Transició, encara que ara sigui molt qüestionada, pretenia conciliar el reconeixement de les particularitats i fer possible l’alternança de les doctrines més clàssiques en l’acció de govern. Però amb José M. Aznar va aparèixer un nacionalisme diferent, més agressiu, basat en una visió crítica de la descentralització i una mirada despectiva cap a les diferències culturals i polítiques d’altres territoris. Estava naixent el nacionalisme espanyol, que negava nacionalismes de fets diferencials que la Transició havia recollit, per bé que insuficientment, com a garantia de convivència.

Les idees herderianes ja avisaven que els orígens dels moviments nacionalistes de ràpida adhesió calia buscar-los en algun tipus d’acció que la població visqués com una ferida oberta: alguna humiliació, ja fos real o repetida mil vegades, que mobilitzés una població que fins aleshores no havia tingut el sentiment de pertànyer a cap col·lectiu discriminat.

El nacionalisme d’adhesió ràpida que va promoure el Partit Popular d’Aznar, i que Vox, la seva escissió per la dreta, ha continuat i ha exaltat a un grau superior, s’ha estès per Madrid hi ha anat aconseguint que els símbols d’un estat i d’una nostàlgia esdevinguin souvenirs de mala qualitat. Fins al tombant del segle XXI les dades demoscòpiques no revelaven cap vincle entre posicions ideològiques liberals o socialdemòcrates i l’orgull d’aquesta Espanya uniforme, negadora de la diversitat. Aquestes dues variants polítiques s’han anat arrenglerant en les dues darreres dècades i, en aquests moments, l’espanyolisme de la bandera en la vestimenta, d’alguns aspectes de la tauromàquia, d’una lectura rància del casticisme madrileny, s’ha anat vinculant amb la implantació de polítiques més i més a la dreta, fins a cridar que la llibertat no és la que estableix la regulació dels drets fonamentals, sinó la de fer el que els dona la gana quan governen.

El poder polític xaró, carrincló, de mal gust, però poder polític al cap i a la fi, pot ser molt poderós. Escoltant la seves expressions ens adonem que la ferida està en les dades de la gestió de la pandèmia, irrefutables, només qüestionables si aconseguien l’adhesió cega i despreciaven la mirada cosmopolita, universal. L’exageració patològica de les pròpies virtuts (percebudes com a virtuts, encara que poden ser rastres de bucolització d’una cultura que hauríem considerat hortera en temps de la Movida Madrileña) va donar la victòria a Isabel Díaz Ayuso apel·lant a la insolidaritat.

Rellegeixo les teories de Herder per intentar entendre aquell vot contra la ciència, col·lectiu al qual pertanyo. En una epidèmia que ha agafat la dimensió de pandèmia, el més important és conèixer bé el mecanisme de transmissió i educar els ciutadans perquè esdevinguin agents de salut i evitin contagis. Un percentatge d'ells desenvoluparan una forma molt greu de malaltia, tan greu que moriran. El nacionalisme “a la madrilenya” basat en el porque me da la gana és un cop de puny al ventre de tots els professionals que intenten aguantar, malgrat l’esgotament, tractant pacients que s’ofeguen.

Montserrat Tura és metge i exconsellera de Justícia i d'Interior