Nacionalisme ètnic i purisme lingüístic

La lluita de Catalunya per no ser assimilada per Espanya -per no esdevenir una part més de la nació espanyola- té un clar correlat en la lluita del català per no ser assimilat pel castellà -per no ser considerat un dialecte del castellà-. Són dues ansietats que tenen en comú la voluntat de mantenir-se singular i diferent, però ¿són inseparables?, ¿són dues cares d’una mateixa moneda? Caldria més espai per contestar-ho, però és evident que el nacionalisme que les viu així té més raons per apuntar-se al purisme lingüístic. I, en aquest sentit, em sembla que es pot dir que hi ha una certa correlació entre nacionalisme ètnic i purisme lingüístic.

El purisme -contra un prejudici o mite molt estès- no millora una llengua des d’un punt de vista comunicatiu o expressiu: només la reforça com a signe d’identitat. L’anglès mestís, d’aiguabarreig, de Shakespeare ho evidencia des del mateix centre del cànon occidental. Quan es diu que una llengua, en cert moment de la seva evolució, era més pura, el que es pretén dir -sigui cert o mític- és que era més diferent de les llengües veïnes, i era, per tant, més vàlida com a frontera nacional. Un cas molt comú de purisme es dona quan dues llengües estretament relacionades -una més dèbil, l’altra més forta- competeixen per ser llengua nacional. Els parlants de la forta tendeixen a considerar la dèbil un dels seus dialectes. Els defensors de la dèbil els responen potenciant al màxim tot el que la singularitza de la forta, fins i tot quan per trobar-ho han de desenterrar arcaismes. “Més pur”, doncs, pot acabar sent no pas el més central, general i viu sinó el més perifèric, insòlit i extingit. I aquesta tendència s’exacerba quan un marc sociolingüístic advers va acostant la llengua dèbil a la forta sense que hi hagi prou poder, prou consens o prou voluntat política per revertir aquest procés.

La deriva perillosa del purisme lingüístic -contra el qual Fabra ja va topar: ell en deia “descastellanitzadors a ultrança”-és que, pretenent reforçar la llengua com a signe d’identitat, l’afebleix com a instrument de comunicació i n’acaba fent fora bona part dels parlants, que ja no es reconeixen en aquella “llengua pura”; que, si no la poden viure amb un mínim de naturalitat, se’n desentenen. El purisme és la sublimació d’unes frustracions polítiques que acaba convertint la llengua en un reducte elitista. Contra ell, la via més sensata per mantenir viu el català és basar l’estàndard en el que és més central,general i viu: en tot el que està plenament integrat en la llengua al marge de quin sigui el seu origen (incloent-hi l’origen castellà). El que fa una paraula catalana, com diu molt bé el lingüista valencià Josep Lacreu, no és el seu origen sinó “el seu arrelament en el cos social”. És el mateix que fa catalana una persona quan es parteix d’un nacionalisme cívic i no pas ètnic. Per això no resulta gaire sorprenent que els mateixos que ens comminen a dir-ne cinyell del cinturó acabin volent decidir qui és català i qui no.