Nacionalisme i cobdícia

En el seu llibre Nacionalisme, publicat l’any 1917, Rabindranath Tagore s’oposava al fet que la idea de Nació pogués imposar-se per damunt de la d’Humanitat. Fa un recorregut crític de les idees nacionalistes al Japó, a Occident i a l’Índia, amb un doble propòsit: denunciar el govern britànic a l’Índia, del qual va ser un decidit oponent, i a la vegada prevenir els seus conciutadans indis del perill que l’enfrontament al poder britànic no els dugués, a la vegada, a la construcció d’un nacionalisme indi tan indesitjable com l’anglosaxó. Per història no seria: si la història d’Occident es remunta a l’antiguitat clàssica, la de l’Índia se’n va més enllà de cinc mil anys enrere.

Els problemes que Tagore detecta en els nacionalismes del seu temps són els mateixos que els que trobem cent anys després. Tagore escriu, per exemple: “El dia que aquesta organització de la política i el comerç denominada Nació es torni totpoderosa, a costa de l’harmonia d’una vida social superior, serà un dia funest per a la humanitat. Quan un pare es dona al joc i les seves obligacions familiars passen a ocupar un lloc secundari, deixa de ser un home i passa a convertir-se en un autòmat al qual mou la força de la cobdícia. Aleshores és capaç de fer coses que s’avergonyiria de fer en estat normal. El mateix succeeix amb la societat. Quan es deixa convertir en una organització de poder, són pocs els crims que és incapaç de cometre, perquè allò que mou i justifica l’existència de la màquina és l’èxit”.

El poeta ho escriu com si fos un advertiment, però és obvi que s’adona que això que denuncia ja ha succeït, arreu del món i també al seu voltant. No endebades, escriu mentre a Occident es lliura per primera vegada una guerra que els seus propis causants anomenen “mundial”. Per això, una mica més endavant també escriu: “No he vingut per debatre com afecta aquesta qüestió el meu país, sinó el futur de tota la humanitat. No es tracta del govern britànic sinó del govern d’una Nació, que és l’egoisme organitzat de tot un poble en la seva faceta menys humana i espiritual”. I encara, una mica més enrere: “Ni la vaguetat indefinida del cosmopolitisme, ni la idolatria ferotge del culte a la Nació són la finalitat de la història humana”.

Les paraules de Tagore també es poden resumir en la cèlebre sentència del doctor Johnson: “El patriotisme sovint és el darrer refugi dels canalles”. El culte -la idolatria, com diu Tagore- al propi país sovint no és més que una excusa per mirar de satisfer la cobdícia d’uns quants, i la cobdícia sempre va unida a l’estupidesa. Amb un matís, i és que l’estupidesa no sempre és cobdiciosa, però la cobdícia sí que és segur que serà sempre estúpida. Encara pitjor, naturalment, quan el propi país és confós, deliberadament, amb el propi partit polític. Són idees que va bé de llegir de la mà d’algú que les escriu en un lloc i un temps allunyats dels nostres: precisament per aquesta distància, ens ajuden millor a entendre allò que passa (i allò que està a punt de passar) a Madrid i a Catalunya.