Som a l’estranger. Si a un natural de Mèrida li pregunten per la seva nacionalitat, contestarà: “Espanyol”. Si és natural de Girona, és molt probable que contesti: “Català”. Recorrent països com Suïssa, Àustria o Noruega és fàcil veure, al jardí de les cases, un pal amb la bandera nacional. També és freqüent veure la senyera a Catalunya; a la resta d’Espanya la rojigualda sol veure’s només en estancs i casernes. Els segadors es canta en molts actes populars. A l’himne nacional espanyol no li van posar lletra fins fa poc; ningú no el canta. Un observador vingut d’un altre planeta podria deduir que Catalunya és una nació i Espanya no.
Però no cal anar a Mart per sentir aquesta mateixa opinió. L’historiador Henry Kamen, poc sospitós d’independentista, pren nota del fracàs dels governs d’Espanya en els intents per construir una identitat com a nació. El resultat és que, per a molts, la casa, el poble, la província i el regne continuen sent les comunitats naturals. Com va dir en una ocasió Pasqual Maragall, “Catalunya és una realitat, Espanya un projecte”.
Això és així si considerem la nació com a element bàsic de la construcció d’un país, però la cosa canvia si parlem d’estats. D’una banda, el terme nació, diuen els entesos, no té eficàcia jurídica. Fins i tot sembla difícil posar-se d’acord sobre una definició precisa del concepte, cosa que no vol dir que la nació no existeixi: com hem vist més amunt, se la reconeix quan se la veu. De l’altra, en canvi, un estat és un ens identificable: se’l defineix per unes fronteres, unes lleis fonamentals, unes institucions que les redacten i d’altres que les apliquen, un exèrcit que el defensa, i per la seva pertinença al club dels altres estats. No hi ha dubte que Espanya és un estat, i que Catalunya no. Ens trobem així amb una nació sense estat que forma part d’un estat sense nació.
Si qualifiquem aquesta situació d’anòmala, caldrà admetre que l’anomalia ve més del costat espanyol que del català: el procés de reunir i cultivar els elements propis d’una nació moderna -la industrialització, la societat burgesa, la història romàntica, la cultura i la llengua- va ser una cosa natural, no fruit d’una imposició externa; Catalunya va seguir el camí emprès per altres països europeus que van constituir les nacions estat al segle XIX. Per contra, Kamen observa com, en el cas de la resta d’Espanya, i en particular dels seus successius governs centrals, hi va haver poc interès per consolidar una identitat nacional per a tots els espanyols. La vella trilogia “sarsuela, toros i flamenc” -tòpics que, més que senyals d’identitat, haurien de ser part de la nostra llegenda negra, i que ocupen un lloc de preferència en l’imaginari europeu-és aliena a gairebé tot Espanya. Els intents per “espanyolitzar”, des de les Corts de Cadis fins a operacions comercials com la recent campanya de la Marca Espanya, lluny d’unir, han tendit a dividir els espanyols.
Aquesta anomalia no ha de ser eterna. Els fets s’han encarregat d’anar-la reduint, perquè la disparitat entre les regions d’Espanya s’ha anat reduint, i s’han anat acostant les unes a les altres: ni Catalunya és la Llombardia, ni Extremadura és Sicília. I també perquè l’estat de les autonomies, alhora que ha afavorit el desenvolupament econòmic de les regions menys avançades, els ha anat concedint un marge considerable de poder polític: l’Espanya d’avui s’assembla molt a un estat federal, i Catalunya a un dels seus estats.
Però ningú no sembla estar satisfet amb la situació. Per posar-hi remei, el professor Joseph H.H. Weiler, en un magnífic article, “Qui tem una nació de nacions?” (2019), proposa modificar l’article 1 de la Constitució per reconèixer-hi que Espanya és “una monarquia parlamentària i un estat indivisible […] compost per una nació de nacions”. Weiler reconeix que la proposta no agradarà a ningú: els catalans rebutjaran la nació de nacions, i els que s’anomenen a ells mateixos constitucionalistes recelaran de la nació de nacions. Tot i això, la proposta presenta, per a Catalunya en conjunt, un gran avantatge: permet continuar considerant-la una nació, mentre que la ruta de la independència farà aflorar la realitat que una part massa gran de la seva població admetrà ser part d’una nació de nacions, però no d’un estat separat de la resta d’Espanya. Aquest fet fa semblar la proposta de Weiler una mica menys utòpica.
