La nació de l'esquerra

No té sentit demanar a un francès d'esquerres quin és el seu país, ni a un portuguès, ni a un italià, ni a un espanyol. Perquè no hi ha cap francès d'esquerres, ni italià, ni portuguès, ni espanyol que en dubti. En el cas català, tot es complica, sobretot a l'interior de segons quines sigles o, per ser més precisos, a les sigles senceres com a tals, per sobre de les lleialtats nacionals de cadascun dels integrants. Té país, l'esquerra? Quina és la nació de l'esquerra catalana? El lògic i normal és pensar que, per a qualsevol partit nacional, la prioritat no és altra que el propi país. Ningú no està moralment legitimat per qüestionar la lleialtat nacional de les persones a escala individual. Una altra cosa són les sigles com a conjunt orgànic. No crec que ningú pugui dubtar de quin era el país de persones com Joan Cornudella, Maria-Aurèlia Capmany i Cirici Pellicer, tots ells membres del PSC. Però una cosa són les persones i una altra, el partit. A vegades sembla que el PSC, en comptes de país, només tingui estat: l'espanyol. I que la lògica, l'interès i les raons d'estat s'imposin a qualsevol altra consideració, perquè són prioritaris. La seva idea de "solidaritat", curiosament, no en té prou amb el territori de Catalunya, però sí amb el d'Espanya... Em fa l'efecte que han balafiat la inversió nacional feta els darrers set anys. I tot això no és una impressió només personal, sinó força estesa.

S'ha dit sovint que la dreta s'ha apropiat del país, s'ha quedat els símbols i ha administrat els sentiments en exclusiva. De fet, més aviat podria dir-se que l'esquerra els hi ha regalats. Només cal mirar, si no, els actes públics dels partits d'esquerres a Europa per veure com les diferents banderes nacionals hi escassegen, mentre que són exclusives o majoritàries en els mítings i manifestacions de les forces conservadores. Això sí, les banderes vermelles, liles, verdes i de tots els colors de l'arc de Sant Martí, al costat de les de partit, no hi falten mai. Fins i tot entre les formacions independentistes, la bandera nacional, la que ens representa a tots, no hi és mai la majoritària ni de bon tros. És com si l'esquerra es trobés incòmoda en aquest univers simbòlic, com si li fos estrany o no l'assumís del tot com a propi. Durant més de dues dècades, en comptes de contraposar un model nacional des de l'esquerra, alternatiu al de CiU, l'ha criticada per catalanista, com si l'esquerra no en fos, regalant-li així, de franc, la nació i les icones col·lectives en comptes de combatre-la per les seves posicions conservadores, liberals o el que fos, i no per ser nacionals. Si els altres són, doncs, catalanistes, les esquerres què són? No s'han quedat el país, sinó que l'esquerra els l'ha regalat.

El catalanisme és el patriotisme dels catalans i les catalanes. Sempre n'hem dit així i així és entès, dins i fora del país. En cap lloc del món hi ha centralitat possible fora del patriotisme nacional, de la defensa dels interessos col·lectius, polítics, econòmics, culturals i socials del propi país. De la mateixa manera, tampoc ningú no pot aspirar, aquí, a la centralitat política i a la naturalitat en el paisatge, fora del catalanisme, allunyat d'aquest o hostil amb la seva causa. Fora del catalanisme no hi ha cap possibilitat de majoria social. Lògicament, hi ha un catalanisme progressista i un de conservador, tots dos necessaris, perquè una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques. El país no pertany a l'esquerra ni a la dreta, no és propietat de ningú, sinó de tots, però l'esquerra sí que hauria de ser del país, hauria de pertànyer-hi. Sovint, des de posicions progressistes, no s'ha sabut valorar prou la importància del sentiment nacional, de les emocions col·lectives, del valor referencial de la llengua, la bandera, l'himne. I tot això compta, i molt, a l'hora de votar. Si no inspires prou confiança nacional, el segur és votar aquells que en fan leitmotiv, encara que després sigui, molts cops, un simple instrument de benefici electoral. I així va tot...