La nació despullada
Pocs anys després de la mort del dictador, i després de molt fer-se pregar, la nació catalana sota dominació espanyola va aconseguir que uns sastres molt famosos de la cort li confeccionessin uns vestits d’un teixit constitucional de molta anomenada. En van dir autonomies. I, durant prop de trenta anys, els qui deien que els havien vist i en publicaven les cròniques n’elogiaven la bellesa. Fins que un dia el poble va descobrir l’entabanada i va començar a cridar pels carrers: “La nació va despullada!” En veure que se sabia l’engany, els sastres van manar tancar a la presó els qui anaven davant del poble. Però ja no va ser possible amagar més que la nació havia anat despullada tots aquells anys.
La pregunta és com es va poder amagar tant de temps la farsa dels suposats vestits autonòmics. I la resposta és fàcil: els líders de la nació van pensar que simulant que els tenien podrien anar construint la nació. I, en part, tenien raó. Si fas veure que tens poder, pots anar fent la viu-viu. A més, com que a engalipadors i engalipats ja els anava bé, van anar deixant passar el temps. Però quan els sastres –alertats per les seves cosidores de la FAES– van veure que l’enganyifa se’ls escapava dels dits, van voler aturar l’astúcia. En veure-ho, Catalunya se’n va voler defensar exigint un nou vestit, ara de veritat. Però el tribunal de sastres constitucionals no va voler cosir ni els quatre parracs que la cort havia concedir just per tapar les vergonyes.
Passem de la faula als fets. L’1-O de 2017 el crit “La nació va despullada” va fer-se referèndum. I l’Estat va respondre unilateralment amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, un “A por ellos” jurídic. Amb aquella decisió es donava via lliure al sistema judicial per prendre les regnes de l’Estat i ofegar qualsevol pretensió no ja d’autodeterminació, sinó d’autogovern real dels catalans. L’article 155 i la reinterpretació de què és un acte tumultuari i violent, la sedició o la desobediència, és allò que ha deixat la nació sense capacitat per seguir simulant que tenia poder i de fer-se obeir. Perduda l’autoritat, no tan sols els tribunals espanyols decideixen arbitràriament el que els sembla –com ara quan es poden i quan no convocar eleccions–, sinó que comencen a haver-hi mostres de manca de respecte entre la ciutadania cap a una institució tan dolorosament recuperada com la Generalitat de Catalunya.
Ningú amb dos dits de front no pot negar la feblesa dels lideratges actuals, els senyals d’incompetència o la greu inestabilitat institucional a Catalunya. I que Espanya estigui igual o pitjor no és cap consol perquè allà tenen tot el poder i aquí ja no en queden ni les engrunes. Però és un gravíssim error d’anàlisi atribuir aquestes febleses a les qualitats personals dels governants, a les disputes entre socis o a una suposada precipitació de l’independentisme. La pulsió victimista que ens havíem tret del damunt i que va permetre arribar a l'1-O ara torna d’una forma més perillosa: en interiorització de culpa, autoagressió i autoodi. És ben bé allò que pretén el repressor.
Des del fracàs de la reforma i blindatge de l’Estatut fins a l’aplicació del 155, molts catalans van anar descobrint que l’autonomia era un vestit fictici i que la nació anava despullada. La consciència de la vulnerabilitat de les nostres institucions assenyala el final d’un autoengany que ara paguem molt car. I els que creuen –o ens volen fer creure– contra tota evidència que el problema ha estat el procés independentista, sigui quin sigui el resultat de les properes eleccions, aviat comprovaran que sense poder real no hi ha res a fer. El desemmascarament de la simulació autonòmica que va funcionar mentre la farsa va interessar a banda i banda no té marxa enrere i res ni ningú ja no podrà dissimular la nuesa de la nació.
Salvador Cardús és sociòleg