Fi de la nació catalana?
Abans de la passarel·la Barcelona Fashion Week (digue-li 080, o Alvocat Week, però ja mai més Gaudí) ja es va fer la passarel·la 1714. Felip V, que era un cool hunter, va prohibir al Consell de Cent (vaja, l’Ajuntament de Barcelona) dur el seu vestit de consellers. La moda, per decret sang-llei, va ser portar un “trajo espanyol”. Aquell estil és tendència encara.
Va costar poc que tothom anés a l’última per tots els racons de la ciutat. El 1756, per posar un exemple del nou mal gust, dels 800 genètics propietaris del barri de la Ribera, que ja no podien desfilar per casa seua, uns 100, els que quedaven vius i nus, tenien plets amb l’Ajuntament perquè els pagués el que els va bombardejar, robar, prendre Felip V i és avui “propiedad de todos los barceloneses” (el nacional-faci-el-que-faci-falta espanyol). Fil a fil, vestit a vestit, armari a armari, casa a casa, tot això recollia un paio com Salvador Sanpere Miquel sobre el canvi de muda de Barcelona i Catalunya amb la Guerra de Substitució. Barbut, curt de vista i amb coixesa de memòria ho escriu a l’olla sobreeixint Fin de la nación catalana, el 1905, dos segles després de 1714. Per què?
La pregunta la vaig fer de petit. Anàvem a banyar-nos al riu. I quan passàvem per l’església guaitava l’església de Sant Bartomeu del Tossal (s. XI). Sense campanes. Des de quan? Des de la Guerra. Les van robar els de fora per fer munició. Silenci. Mute des de 1936 fins avui. I no passa res. A Catalunya la memòria es mou entre les SS: Substitució i Silenci. Tu (no) pots triar. Pastilla roja o blava. Prenem la primera. Aviat el Servei de Salut del Que Sigui pagarà les lobotomies a tots els catalans. Ens formatgen el cap al néixer, créixer, morir. Ens resetegen, hackegen la memòria. El software no és original. Ens introdueixen el que no som i xoca amb el hardware del que som. El cap va per una banda, les cames per una altra. Som el pollastre decapitat: només hi ha la connexió d’un wifi fil de sang. Teniu més gana?
Segona pastilla. El que tu tens, el que tu veus, el que tu sents: no pots dir res. Però et farem dir que no és la teua família, no és el teu paisatge, no són els teus papers. No i no. Però sobretot calla. Cinta aïllant a la boca com a bufanda de moda. Calla, perquè no serveix dir res. Jo et diré a tu qui ets. Tu, i els teus morts i el teu poble i la teua muntanya. Som Xarlots de cine mut que no fan riure a casa nostra. Criatures accelerades que no poden sortir d’una escena repetitiva, eterna, on sempre passa el mateix. Això també ho pagarà la Nova Seguretat Social de la Memòria de la Pacificació Comuna. I ara les postres.
Es veu que, per votació, per democràcia, i per tots els orificis, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú retirarà el nom de la plaça 1 d’Octubre. No serà el primer. Tot en nom de: no ha passat. No us han pegat. No hi ha hagut sang. No podeu fer res. Jo, sí; tu, no. Al quadrat, al cub. Així és la nostra vida, la nostra mort. Però el 1905 Sanpere s’equivocava titulant el seu llibre Fin de la nación catalana. Faltava l’interrogant: Fi de la nació catalana? Ell escriu: “Però, què va morir el 16 de gener de 1716 (Decret de Nova Planta)? Doncs senzillament un estat, una manera de ser polític d’un poble català, i diem del poble català perquè un poble viu mentre la seva llengua viu [...]. El que va morir només és un estat, una organització política, no un poble...” Aquest és el botí final. I aquest és el tresor inicial. Perquè la memòria és el que queda entre el record i l’oblit. La suma i la resta. El que queda és que la llengua és la fi de la nació, o la llengua és l’inici de l’estat.