Ja fa dècades que el mateix que aquest dimecres es van dir en públic Rufián i Dalmases ho diuen en privat gent d’Esquerra i de Junts, abans Convergència. No tothom, per descomptat, però el ressentiment dels uns contra la distància classista dels altres és tan vell, almenys, com la política catalana des del 1977.
L’ambició de ser el pal de paller del vot d'"estricta obediència catalana", els 23 anys de Pujol, els tripartits, el Procés, les presons, els exilis i ara els pactes amb PSOE, tot elevat al quadrat de les xarxes socials, ha convertit la competició entre els dos partits és un espectacle que només pot estimular les respectives parròquies reescalfades i els agitadors digitals habituals.
La política ja ho té, això, i a tot arreu. Només cal veure que descarnades que són les lluites pel poder a dins de cada partit. Però aquesta discòrdia és especialment amarga per a milers de persones, perquè Esquerra i Junts han estat alguna cosa més que dos simples partits quan els carrers eren “sempre nostres” i ningú preguntava al manifestant del costat quin partit votava. Després cap dels dos, amb l’ajut inestimable de la CUP, va ser capaç de donar alguna utilitat a la majoria independentista del Parlament, i fins i tot van ser incapaços de governar en coalició.
Per descomptat, cada partit és ben propietari de les seves estratègies. Des de fora, però, un diria que tant Esquerra com Junts estan sotmesos al mateix menysteniment de part del PSOE i que allà on un ensopegarà en immigració o en el català a Europa l’altre ensopegarà en Rodalies o en el finançament singular, i que, per tant, aquest enfrontament no només no els acostarà a la independència sinó que els portarà la mútua destrucció garantida, que en política catalana el 2025 vol dir que Salvador Illa continuarà sent president per uns quants anys.
