Musk, les xarxes socials i la violència simbòlica
El control sempre ha existit en les societats humanes. Des que apareix una jerarquia, els de dalt controlen els de baix per assegurar-se’n l’obediència i per disciplinar-los, si cal. Fins a l’Edat Moderna, el poder religiós i el poder polític es van repartir el control. Les diferents confessions inculcaven uns valors i unes creences, és a dir, aspiraven a controlar els esperits de les persones. En canvi, el rei o el senyor feudal tenien sobretot interès a controlar-ne els cossos: volien soldats per a la guerra i pagesos per a la terra, i els era relativament indiferent què pensaven els súbdits, mentre no es revoltessin.
A partir de la Revolució Francesa, l’estat decideix d’assumir tant el control dels cossos com el dels esperits. I ho fa avalat per pensadors com Hobbes, Spinoza i Rousseau, els quals defensen que la religió ha d’estar sotmesa a l’autoritat de l’estat. Per formar ciutadans que puguin participar en la vida política i que siguin productius, l’estat desenvolupa un sistema públic d’ensenyament, en competició oberta amb l’Església. El 1970, els sociòlegs Bourdieu i Passeron van introduir el concepte de violència simbòlica per designar la imposició arbitrària d’uns continguts culturals duta a terme pel sistema d’ensenyament. Per exemple, l’escola fa violència simbòlica als alumnes quan els imposa una llengua (que potser els és forana), una certa visió dels fets històrics, una certa selecció literària o uns certs gustos musicals.
Però les religions i els estats no són els únics interessats a controlar cossos i esperits. Diverses institucions i el mateix capitalisme també ho volen. Els anys 70, Foucault va convertir l’estudi de la vigilància, del control i de la disciplina en un tema filosòfic, sobretot centrant-se en el control dels cossos en un espai físic (presons, hospitals, o fàbriques). Anys més tard, Deleuze es va adonar que, a mesura que el capitalisme esdevenia menys industrial, no es conformava amb el control dels cossos típic de la fàbrica fordista, sinó que aspirava a controlar els esperits de tota la societat mitjançant el màrqueting.
Les xarxes socials no fan més que prendre el relleu de les religions, dels estats i del màrqueting tradicional en l’exercici de la violència simbòlica. I ho fan amb algunes novetats. En primer lloc, si una religió o un estat imposen una certa doctrina més o menys coherent i sistemàtica, l’arbitrari cultural imposat per les xarxes no té una única font, sinó que prové d’una constel·lació d’influenciadors i de publicitat dirigida. Quan comença, un influenciador sol expressar el seu punt de vista personal; més tard, quan guanya notorietat i és contractat per les marques, passa a modular els seus consells i opinions segons allò que n’espera qui el contracta. Pel que fa a la publicitat dirigida, imposa directament l’arbitrari triat per les marques.
En segon lloc, si la religió o l’estat tenen el poder de decidir allò que imposen, no és clar qui té el poder en el cas de les xarxes socials. No és ben bé cert que un influenciador pugui imposar allò que li vingui de gust. D’una banda, s’haurà de cenyir al que volen les marques que el patrocinen, i de l’altra a allò que volen els seus seguidors. A més, un influenciador que serveixi els interessos de les marques de manera massa evident perdrà seguidors, i acabarà sent abandonat per les mateixes marques. Ni tan sols el propietari d’una xarxa social no té el poder d’imposar allò que vol. Si la recent entrevista d’Elon Musk a Trump a X ha tingut tant d’impacte, és perquè tots dos personatges són atractius per a molts seguidors; el fet que Musk sigui l’amo d'X no explica l’impacte de l’entrevista. Certament, el propietari pot implantar mecanismes de censura, però són els seguidors els qui decideixen d’autoimposar-se l’arbitrari simbòlic dels influenciadors que publiquen a la xarxa.
En tercer lloc, si religions i estats reivindiquen una legitimitat moral per exercir la violència simbòlica (Déu en el cas de les religions i diversos filòsofs en el cas dels estats), les xarxes no en reivindiquen cap. Quan imposen arbitraris culturals (estètics, polítics, artístics, d’estil de vida, etc.) als usuaris, ho fan simplement mogudes per interessos comercials. Es tracta de donar als usuaris allò que els mantindrà més estona enganxats a la plataforma, la qual cosa permetrà de fer-los veure més i més publicitat directa o indirecta.
El caràcter cec de la violència simbòlica de les xarxes socials és certament preocupant. Mentre que una religió o un estat té un projecte per a la seva comunitat, potser discutible, però al capdavall coherent i conegut, les xarxes només tenen projecte per als seus accionistes. De la mateixa manera que els estats han creat impostos sobre el tabac i l’alcohol per finançar les despeses mèdiques que causen, segurament també haurien de cobrar impostos a les xarxes socials atès l’impacte que tenen sobre la salut mental de la població. Anant més enllà, es podrien actualitzar els arguments de Hobbes, Spinoza i Rousseau en favor de la primacia de l’estat sobre l’Església per defensar la primacia de l’estat sobre les xarxes socials i les grans empreses d’internet.