La conversa entre Elon Musk i Donald Trump a X (jo encara en dic Twitter, i també en dic tuits de les publicacions, i trobo xocant el missatge segons el qual tal usuari “s’ha republicat”) va acabar sent essencialment un monòleg, abstrús com tots els que fa, del candidat republicà, amb l’assentiment –mut la major part del temps, explícit en altres moments– de l’amo dels cotxes Tesla. A pesar de tractar-se de dos dels egos més hipertrofiats de tot Occident, no hi va haver topada, sobretot perquè Musk es va reservar un paper subaltern: es limitava a servir, o fins i tot a fer d’espàrring, a qui no deixava de ser el seu convidat, que anava desgranant el seu repertori de falsedats i conspiranoies, a les quals Musk s’ha abonat amb vehemència.
Musk és la demostració que una educació d’elit, ni tampoc una intel·ligència capaç de dur-lo a anticipar-se a molts en l’àmbit de la mobilitat i les comunicacions, ni tan sols figurar al primer lloc de la llista Forbes de les deu persones més riques del món, no eximeixen ningú de caure en les temptacions de la vanitat més plebea, en la necessitat de fer-se notar i de cridar l’atenció difonent idees que se suposa que són trencadores i senzillament resulta que són falses. Recentment, per exemple, en declaracions a mitjans i a través dels seus propis tuits, Musk s’ha fet abanderat de la transfòbia, o ha vaticinat com a “inevitable” una nova guerra civil americana (un dels catastrofismes predilectes del trumpisme, recollit recentment al film Civil War d’Alex Garland).
A Trump se li ha esvaït el triomfalisme amb què va començar la cursa electoral contra Biden, perquè ja no competeix contra Biden, sinó contra una Kamala Harris que durant la legislatura anterior va ser considerada un personatge secundari i sense veu, i que ara s’ha revelat com una aspirant a la presidència pletòrica. El moment àlgid que va significar per a Trump el fet de sobreviure a l’atemptat fallit de Butler, Pensilvània, es va apagar ràpidament: avui fa tot just un mes d’allò, i sembla que en faci una eternitat. I fins i tot el tàndem que forma Harris amb el seu aspirant a vicepresident, l’actual governador de Minnesota Tim Walz, apareix bastant més robust que el de Trump amb J.D. Vance, un escriptoret amb ínfules de pare de la pàtria.
El discurs de Trump, que va ser disruptor i desafiant, ara sona vell i superat. Li passa una mica també a Musk: obrir a Trump les portes de Twitter, o X, en nom de la llibertat d’expressió, pot haver semblat un sofisma hàbil, però té l’inconvenient de mostrar el llautó fàcilment. La voluntat de ser políticament incorrecte s’ha convertit en un lloc comú, fins al punt que tot sovint, allò que es presenta com a incorrecció política no és altra cosa que una expressió de conservadorisme del més ranci. Res d’incisiu, cap idea que qüestioni el poder, quan la incorrecció política resulta ser la retòrica dels poderosos tal com sempre s’havien entès: abusadors i mentiders. I dèbils i espantats, quan els veiem recolzar-se l’un en l’espatlla de l’altre.
