Musk: el sobirà global vesteix de 'cowboy'
La figura d’Elon Musk és, d’alguna forma, l’expressió extrema del nostre temps: una figura complexa, banal i molt paradoxal. Per una banda, ja fa dues dècades que s'anava projectant a si mateix com el més exitós exponent de la denominada “nova economia californiana”, la de les big tech, des que va fundar l’empresa de vehicles elèctrics Tesla. S’afanyava a exhibir-se com a part de l’estela mitificada d’aquell Silicon Valley dels utòpics dels anys 70 que es van instal·lar allà com una forma d’abraçar naturalesa i tecnologia amb un model de vida més sostenible. L’ombra de Steve Jobs és evident.
Però fa dos anys, amb la notícia de la seva adquisició del llavors Twitter, ara X, tot plegat agafa un altre rumb. Aquest gest, que revela un desig irrefrenable de notorietat pública, anunciava l’arribava de ple a una segona fase del capitalisme de plataformes, com el va definir Nick Srnicek: s’abandonava aquell caràcter utopista i avantguardista de les últimes dècades per entrar en una plutocràcia extractivista –que autors reconeguts com Mariana Mazzucato i Evgeny Morozov han definit com a feudalisme tecnològic–. Aquesta nova vella mirada veu el sector tecnològic només com un mercat més dins del somni imperial per posseir un nou món. I Musk no hi està sol. Jeff Bezos, amb més mà esquerra, segueix un camí similar. Només cal veure com expandeix el seu ventall de negocis –des del gegant de la compra en línia fins a sectors com l’alimentació o la premsa.
Musk no pertany a la genealogia que va fer un gir radical respecte de la figura del gran magnat de l'era daurada del capitalisme industrial capitanejada per figures com John Davison Rockefeller, Henry Ford o William Randolph Hearst. No és ni un friqui de garatge com Gates, ni un gurú inspirat en les ventades del hippisme com Jobs. Com moltes altres figures de les finances que estan virant en les últimes setmanes del tradicional progressisme de l’economia californiana cap a un tímid suport a Trump, Musk encarna una nova generació del que es defineix com a “rics més rics que mai” que estan, finalment, sortint de l’armari. Ja no van en bicicleta i xancletes a la feina; ara troten amb barret de cowboy.
Com ens recordaria l’economista Paul Krugman al New York Times, tots aquests superrics fan més profunda l’escletxa entre classes socials i, per tant, exerceixen una “jerarquia financera” mai vista que els permet pagar guerres, comprar d’un dia per l’altre clubs de futbol o interrompre l’hegemonia dels Estats en camps com la indústria militar o l’aeronàutica. Però mai obtindran allò que Max Weber va definir com la “jerarquia del prestigi”, perquè manquen de qualsevol imperatiu ètic altre que enriquir l’ego. Només cal veure les escenes de Musk, entre ridícules, plenes de mal gust i de falsedats, al míting de retorn de Donald Trump a l’escenari del tiroteig contra l’expresident, a Butler, a l'estat de Pensilvania.
Musk és un gran businessman adaptat al segle XXI, innovador i oligàrquic a la vegada. És modern i amb segell ecologista, però radicalment individualista i inflexible com els homes pioners de l'edat daurada del capitalisme ianqui. No hi ha res gaire innovador en la pulsió monopolística que Musk ha anat materialitzant al llarg de dues dècades: del món digital de Paypal i X a l’automoció verda de Tesla, passant per l'espai aeri amb SpaceX o les obres públiques amb The Boring Company. Però, a diferència d’aquells vells filantrops, el nou tipus de sobirà global busca el plaer, per mitjà de l'àgora pública, en el desig d'atenció i notorietat. En el mateix terreny es mou Donald Trump, amb qui Musk comparteix una renovada homofòbia i ànima llibertària en el sentit angloamericà: ultraliberal i antisocial. Tots dos donen vigor a un llibertarisme basat en la subjugació social i en la negació de l’estat com a garantia d’equilibri social.
Comparteixen valors i trets de la personalitat perquè també han rebut valors formatius similars. La nova cultura de l’start up que han adoptat escoles de negocis exemplars, com la Wharton School de la Universitat de Pensilvània, on tant Trump com Musk van estudiar, empeny el jove estudiant cap a una carrera a tot drap cap a l’èxit efímer, més que al reconeixement social, sense reserves morals per exercir la frivolització del mal. D’això en sorgeix el plaer per a la denigració pública i la producció d’odi que ambdós practiquen assíduament. Fent un ús il·legítim dels valors del liberalisme clàssic, reclamen la "llibertat d’expressió" per a unes paraules que només busquen una dominació sobre l’altre, ja sigui racial, de classe, de gènere, etc. Bé que ho sofreix Kamala Harris.
Musk i Trump, però, no són el problema. Són el símptoma d’una nova època d’hegemonia de l’home econòmic per sobre de l’home polític. Aquest nou domini de la vida econòmica, per estrany que sembli, atreu molt les noves generacions perquè utilitza un discurs invencible. La lògica antiburocràtica que els dos personatges professen –no només davant dels antics estats socialistes sinó sobretot contra les democràcies més sòlides d'avui dia, com Europa o els Estats Units– busca l'adulació del ciutadà que ja no se sent protegit per la vella idea de l’Estat garantista ni té gaires esperances en el futur.
L’exemplaritat d’aquestes figures és nul·la, i inversament proporcional a la seva enorme influència. De fons, l’acceptació passiva del domini per part del ciutadà mitjà, entregat als supersobirans en una perversa relació basada en l’hedonisme i el sadisme, posa en evidència una crisi existencial col·lectiva. Si Trump sol va poder guanyar unes eleccions a la democràcia més antiga del planeta, el duet Trump-Musk té opcions reals de seguir exercint el seu desmesurat ego des del comandament de la gran locomotora política i econòmica del món.