Allò que es deia anys enrere, “Abans, tot això eren camps”, amb el braç estirat pentinant l’horitzó com John Travolta a Grease, ara es podria aplicar a X: abans tot això era un camp d’expressió al qual s’entrava i del qual se sortia com una persona. Ara X és com un tall de carn ple de tendrums que has d’anar destriant abans de poder mastegar la teca digerible. Perquè encara n’hi ha, i força.
El 2024 han continuat els abandonaments d’X anunciats amb solemnitat, sobretot a partir de la victòria del duet Trump-Musk a les eleccions americanes. L’amo de la cosa s’ha posat estupend i ha reescrit McLuhan. El mitjà és el missatge, però el mitjà ja no és la tele sinó X, xarxa que ara ens venen com l’única eina al servei de la veritat ciutadana, en oposició al periodisme teledirigit per les elits. Mentrestant, Musk amaga l’ou trucat de l’algoritme i ha permès la tornada al camp de tota mena de jugadors expulsats, començant per l’home que jurarà com a president dels Estats Units d’aquí tres setmanes. Esclar que els fa nosa, el periodisme.
X és útil, doncs, per saber com treballa l’extrema dreta elements clau per decantar el vot, com ara la desconfiança, la por, la ràbia, l’odi o la sensació d’amenaça imminent per a la nostra supervivència. Però també hi ha contrast, i tota mena de fils d’interès econòmic, històric, científic o esportiu, pensaments brillants, cops d’humor o arqueologia televisiva, que trobarem sempre que hi dediquem una estona, perquè la xarxa va de dret a servir-te allò que sap (perquè et coneix) que no podràs refusar, tant si són els 25 millors gols de Messi com l’últim bram d’un ase que no pots ni veure. Han millorat la capacitat addictiva. Hi has entrat un moment a veure què i ja han passat 20 minuts que t’han regirat l’ànim. Abans podia ser temps invertit. Ara, si et deixes portar, és temps malaguanyat.
