La música reclama el seu lloc a la TV

S’acaba de saber que el 2017 va ser el primer any en el qual la facturació dels serveis de streaming de música va superar les vendes físiques de CD i vinils. Spotify, Apple Music, Amazon Music i plataformes similars van augmentar un 41% els seus ingressos i, amb 6.600 milions de dòlars, ja acaparen el 38% del negoci de la venda de música. Els suports físics cauen poc, i es queden en 5.200 milions de dòlars. La tercera posició és per a les vendes digitals (és a dir, la descàrrega legal). Una dada interessant és que la facturació global -tot i ser lluny dels 25.000 de l’any 2000- creix per tercer any consecutiu.

I què té a veure tot això amb la televisió? Doncs hi ha algunes derivades interessants. Per exemple, YouTube va pagar 856 milions de dòlars a les companyies musicals pels videoclips consumits. Recordo que quan vaig començar a fer aquestes digressions setmanals dels dilluns -tot i l’epígraf, refuso dir-ne crítiques televisives- vaig parlar del declivi del videoclip. (D’acord, era una excusa per recomanar-ne alguns que s’escapaven de l’atonia del moment.) Ara penso que podríem estar en un temps d’inflexió a partir del qual la música vista prendrà un nou protagonisme. I, de fet, els que seguim mínimament aquest món detectem que les discogràfiques tornen a apostar amb més entusiasme per la promoció d’aquestes peces visuals. I més que ho faran si ja no es tracta de promocionar un producte (el CD), sinó que els videoclips ja són el producte.

I, pel que fa al gran gegant de l’streaming, Spotify, aquest mes hem sabut que als Estats Units ha pactat amb Hulu per vendre una oferta conjunta: per 12,99 dòlars tens tots dos serveis. La plataforma musical sembla que té clar que ha d’adherir-se a algun dels gegants audiovisuals. Això també permet intuir que la música anirà cada cop més cap a la pantalla.

Això sí, els músics estan quedant (altre cop) al marge d’aquest canvi de model de negoci. Llegeixo al Guardian, per exemple, que les vendes de vinils van reportar més royalties als grups del Regne Unit que no la part proporcional dels 25.000 milions de visualitzacions de videoclips a YouTube l’any passat. Els diners que solien anar als artistes els estan retenint les plataformes. O, el que és el mateix, cada cop haurem de pagar encara més pels concerts. I encara una altra por: els gegants es mouen amb xifres gegants. Poden tenir la temptació de bastir un model de negoci que només permeti respirar a aquells pocs músics escollits amb capacitat de tenir un abast global. Compte, doncs, amb els gustos, bandes i gèneres (relativament) minoritaris. Compte amb les cultures musicals no anglòfones.