Música de cassoles

Dimarts, després del discurs del rei, va passar una cosa meravellosa. A Barcelona, l’habitual cassolada de protesta s’havia avançat una hora per coincidir amb la intervenció del monarca, que jo vaig seguir amb una certa expectativa. No m’agrada la idea que aquest home representa però li suposava un tarannà conciliador que potser ajudaria a aportar un relatiu assossec. El seu discurs em va decebre amb una profunditat que em va arribar a sorprendre, i vaig sortir al balcó.

Les cassoles van prolongar una mica més del normal la seva serenata però no em va venir de gust sumar-m’hi, com altres nits. A poc a poc, els repics van disminuir fins a silenciar-se. Excepte un. Algú que des del meu balcó no podia veure continuava colpejant la seva cassola amb algun objecte metàl·lic, encara que en lloc de fer soroll per ensordir, en lloc d’afegir estrèpit, interpretava els acords d’una tonada que aquests dies se sent sovint al carrer: “Els carrers seran sempre nostres”. Es tracta d’un rap en nou síl·labes -els-car-rers-se-ran-sem-pre-nos-tres- que entonen alguns ciutadans, gairebé sempre joves, més enllà de qualsevol consigna política.

En sentir-ho, vaig pensar en la xiulada de l’Ocell de la Revolta que van popularitzar les pel·lícules d’ Els jocs de la fam, basades en l’obra literària homònima de Suzanne Collins. En aquesta sèrie, el xiulet de l’Ocell de la Revolta serveix perquè els “rebels” es comuniquin d’una manera entranyable, trobant en la simple musiqueta una força.

I així estava el meu veí: els-car-rers-se-ran-sem-pre-nos-tres. La lletra, que no s’ha d’entonar mentre es colpeja la cassola, recorda la influència que tenen les persones sobre el territori on viuen. I recorda a les institucions, els polítics i els reis que el carrer és del ciutadà. En aquest punt cal confiar en la responsabilitat individual, esclar. Una responsabilitat que milions de catalans han demostrat durant anys, especialment des que el 2010 el Tribunal Constitucional derogués un Estatut legalment aprovat en una maniobra que el socialista Miquel Iceta ha reconegut com a més aviat fosca i que va sumir aquesta comunitat en una “anomalia -Iceta dixit - que s’hauria d’esmenar”. Una responsabilitat que continua manifestant-se en concentracions massives, el més lamentable de les quals són les cridòries davant els llocs on descansen els guàrdies civils que van estomacar milers de persones desarmades fa uns dies, i les molèsties que alguns causen als periodistes de mitjans de comunicació nacionals mentre informen en directe. Entenc els que protesten, les distorsions d’alguns mitjans estan sent abominables, però també els que se senten agredits per tal pressió: el carrer pot prendre’s d’una manera encara més pacífica. A això cal aspirar.

Per exemple, com feia el meu veí -els-car-rers-se-ran-sem-pre-ens-tres-, expressant amb una música simbòlica una opinió universalment indiscutible que no passa per noms propis ni banderes, i és la que des fa anys jo mateix defenso. Votar. Podem entrar en matisos però una clau de tot això radica en el fet que l’estat espanyol s’ha entestat a impedir que Catalunya decideixi on vol ser al món, i s’ha hagut d’arribar a aquest punt perquè per fi se la prengui seriosament. Una altra clau és el respecte, que mereixeria un llibre a part.

Paraules esgotades

Associar el solo nocturn del meu veí a l’Ocell de la Revolta també em va fer pensar en Eduardo Mendoza, que va descriure com a “infantil” la societat catalana. La meva associació li donava tota la raó. Una part del meu esperit es va forjar creient en les idees de justícia o resistència absorbides als còmics d’Astèrix i Obèlix, en telesèries sobre el Quixot o D’Artacan, en pel·lícules com la primera saga de La guerra de les galàxies. Idees que, tot i les reiterades topades amb la realitat adulta, he intentat mantenir fresques, trobant en veïns com els del Cabanyal valencià i en persones que es manifesten una vegada i una altra i una altra i una altra i una altra i una altra i una altra de manera pacífica, “com si fos una festa” -segueixo citant Mendoza-, tot i no rebre una sola resposta a les seves democràtiques demandes, trobant en ells, deia, la demostració que Astèrix encara té lloc al segle XXI.

No soc independentista. Estic amb les persones que defensen causes que considero justes. Vaig anar al Pakistan a investigar l’assassinat d’un espanyol mentre el govern espanyol es desentenia de la seva mort i de la repatriació del cadàver. Vaig escriure un llibre de 600 pàgines sobre Espanya quan el govern i companyia deien que el país “iba bien” però al meu voltant percebia una mentida espessa camuflada darrere de muntanyes de diners. “España va bien”. Ah, les paraules.

Al llarg d’aquest temps, el pervers ús de les paraules per part de la majoria de grans mitjans de comunicació espanyols ha predisposat l’opinió pública en contra dels catalans de manera no tan subliminar. Quan van començar les manifestacions després de la derogació de l’Estatut, el xou mediàtic va acordar qualificar les reivindicacions catalanes com a “desafío”, “deriva” o “delirio” sobiranista, tot i que la Reial Acadèmia Espanyola disposa d’una infinitat de termes alternatius, com “demanda”, “petición”, “queja”. Però mana el xou, dividir en bàndols ferotges, i què hi ha millor, en lloc d’esmenar la injustícia, que rematar el que consideres el teu rival a força de maledicències instituïdes. Un desafiament convida a vèncer el teu “enemic”. Una deriva identifica el que no sap on va. Un deliri, el boig. I des de fa cinc anys, els catalans que volen un referèndum senten que els diuen “enemics”, “bojos” i que han perdut el nord diverses vegades cada dia.

Aquesta terminologia, esclar, s’ha anat enquistant. Les paraules, que ja eren en un llistó d’ofensa alt, encara han anat a més, s’han convertit en crits de vegades rabiosos. Bàsicament perquè els que havien de dialogar no ho van fer, cosa que ha permès que els decibels ja impedeixin, avui, distingir una barbaritat d’una altra. Espanya ha estat succionada per la bronca, fidel a la seva història. Cap signe espiritual d’haver canviat de mil·lenni.

El rei, en el qual per algun estrany motiu jo encara confiava, s’ha tret la careta -l’única que faltava per treure-, i ha negat la paraula -no en va tenir ni una per a ells, per a nosaltres- als catalans que no pensen com ell, sense entendre que per a milers, potser milions de persones com jo, això mai ha anat de nacionalisme sinó d’una regeneració d’Espanya. Una regeneració que a tu, Felip, amb la teva infància de corones, sens dubte no t’interessa.

Els-car-rers-se-ran-sem-pre-nos-tres, interpretava el meu veí l’altra nit. Las-ca-lles-se-rán-siem-pre-nues-tras. En espanyol també són nou síl·labes. Nou cops de cassola. He somiat que aquesta nit sortíem tots a les finestres, terrasses, balcons, i interpretàvem aquest ritme en sincronia, en espanyol o català, a la cassola li és igual, perquè uns i altres sàpiguen que hi ha una partitura que uneix milions de ciutadans anònims, un sentiment comú de justícia que persegueix dotar de veu l’únic que la mereix: tu.

Gràcies, veí invisible. Aquesta nit tocaré al teu costat.