Museus ‘vells’, museus nous

Els museus etnològics, els arxius comarcals o els museus d’història recorden aquells antics gabinets de curiositats del Renaixement, aquelles golfes mal endreçades, plenes de troballes, de pols no espolsada, de bosses de plàstic amb objectes emmudits abans d’hora, de fòssils de tot tipus per substantivar i catalogar. I el personal que hi treballa, avesat a l’eclecticisme, a bellugar-se més des d’ecosistemes complexos i dispersos que de relats esprimatxats, ofereix un esperit tan flexible com les parets dels museus, molts dels quals fan via gràcies al coneixement i la voluntat del seu cos de treballadores i treballadors (aquest sí, força esprimatxat).

En els últims anys, a més, aquesta flexibilitat ha sabut nodrir-se del diàleg entre els museus etnològics i els artístics. Un trascolament que ha permès compartir preguntes sobre el sentit, valor i privilegi històric dels fons i les col·leccions, aplicant estratègies polítiques com el feminisme, l’antiracisme o el decolonialisme en la revisió dels discursos i pràctiques museals. El cas del Museu Reial de l’Àfrica Central (MRAC) de Bèlgica (avui African Museum) és paradigmàtic: sis anys tancats i 70 milions invertits amb l’objectiu de trencar amb el fantasma de Leopold II i la vella idea dels museus d’etnologia com a instruments de promoció de les polítiques colonials dels estats nació del segle XIX. A Girona, la necessitat de rellegir el passat en clau feminista de molts espais dedicats a la història i l’etnologia la trobem al Museu d’Història i al Museu d’Història dels Jueus gràcies al minuciós treball de Sílvia Planas; al Museu Comarcal de Cervera a través de Carme Bergés, que inclou la perspectiva feminista en la descripció de tot l’inventari, o en el replantejament del paper del treball de les dones en les colònies tèxtils al Museu del Ter, dirigit per Carles Garcia.

A Catalunya, un dels museus etnològics pioners a l’hora d’incorporar la mirada de l’art contemporani va ser el Museu de la Mediterrània, que a principi del segle XX va crear l’Espai Montgrí perquè servís de plataforma per donar a conèixer artistes i projectes del territori. Aquest 2021 el cicle Desplaçaments. Ressonàncies contemporànies mira al propi fons del museu amb dues exposicions de producció pròpia, on les col·leccions queden a mans de Pep Aymerich i Irena Visa, amb el comissariat a càrrec de la cooperativa cultural Rizoma. Si Aymerich se centrava en els còdols i les eines de picapedrer, Visa ho feia en les fotografies. Un article de finals d’agost d’Eudald Camps sobre la seva exposició remetia al llibre La càmera lúcida de Roland Barthes i a la idea que tota fotografia porta associada, sempre, fúnebrement, el seu referent amb ella i que arriba a la seva plenitud quan el referent ja no hi és. Potser per això les arques dels museus etnològics són espais plens de fantasmes; d’aquí que interessin tant a molts i moltes artistes, atrets per allò que defuig les raons, per l’abisme, per la parla confusa del passat. Aquí, la relació que hi ha entre les obres dependrà de l’artista i, si no hi ha res, també serà cosa seva. És el plaer de, després de més de dues dècades de viure segons el cànon d’Ikea i tot el que implica (low cost, minimalisme, caràcter efímer, usabilitat, renovació permanent), tornar als armaris de ca l’àvia, a la vida de segona mà, als llegats.

El Museu de la Vida Rural, amb la incorporació el 2017 de Gemma Carbó a la direcció, ha guanyat una gran aliada per a la creació contemporània, l’educació i la sostenibilitat. A Solsona, el 2 de setembre, i sota el comissariat de Jaume Coscollar, Perejaume va inaugurar una intervenció al Museu Diocesà i Comarcal com a part del seu 125è aniversari; l’exposició, titulada D’un or que crema, inclou les peces de Perejaume i una obra de videodansa de Cesc Gelabert que dialoguen amb la col·lecció del Renaixement i del Barroc del museu. El 2 d’octubre, al Museu Arqueològic de Banyoles, altre cop la banyolina Irene Visa inaugurarà l’exposició Res a veure, que forma part d’una trilogia de projectes que tenen l’arqueologia com a detonant. La intervenció de Visa pretén, segons la mateixa autora, “visibilitzar l’estructura més literal del museu: l’edifici, les vitrines, els elements indicadors... tots aquells elements que acullen les peces però que no són peces, una celebració de tot allò que el museu és, ha sigut i seguirà sent”. També cal posar especial atenció al Museu de Cervera - Casa Museu Duran i Sanpere, on la intervenció de l’artista Ana de Matos és especial perquè afecta la totalitat de l’edifici amb un projecte, Representación de una muerte anunciada, que reflexiona sobre la relació entre l’esborrat de memòria de les dones artistes quan moren i la pèrdua de valor social.

Finalment, mencionar Cap a les deus -una gramàtica fluvial-, l’exposició que s’inaugurarà el 8 d’octubre al Bòlit, centre d’art contemporani de Girona, que, des del maig, dirigeixo. Volia començar per casa, arrelar-me a la idiosincràsia gironina, a la cultura fluvial. Si bé l’exposició convoca vuit obres de nova producció (una de caràcter participatiu), quatre obres recuperades i remuntades, i un paquet de conferències, tallers i rutes, alguna cosa hi faltava, i és aquí on van aparèixer les “notes de peu de pàgina”, material etnogràfic i històric del CRDI (Centre de Recerca i Difusió de la Imatge), del Museu del Ter, del Museu de la Mediterrània i del Museu de Ripoll.

Segons Boris Groys a La lògica de la col·lecció i altres assaigs (Arcàdia, 2021), un museu és un cementiri de coses mortes i, alhora, la vida d’una obra no comença fins que entra al museu: el que la vivifica és formar part d’una col·lecció. Museus com el Macba, la Fundació Tàpies o el MNAC treballen insistentment sobre les seves pròpies col·leccions, reactualitzant benjaminianament el seu discurs. Potser la novetat rau en com els artistes passen dels museus i centres d’art a aquells espais històrics i etnogràfics en què les obres es fan llegats, i els llegats troballa; i en aquelles troballes potser els artistes senten com s’alleugereix l’arbitrarietat o la pressió per la bona forma, com el concepte es fa diàleg i l’obra es fa pòsit amb el pòsit.