Els museus d’art, un club de nois
Els directors de dos dels museus d’art més coneguts del món acaben d’anunciar la seva dimissió. Martin Roth, director del Victoria and Albert Museum, deixarà el càrrec aquest any, i Nicholas Serota, director dels museus Tate, tots dos al Regne Unit, marxarà l’any que ve. Les vacants ofereixen l’oportunitat de corregir el desequilibri de gènere que existeix en la direcció dels grans museus d’art.
El 2015 els dotze museus d’art més importants tenint en compte el nombre de visitants -el que jo en dic el “grup dels dotze”- estaven encapçalats per homes. Quan Frances Morris es va convertir en la directora de la Tate Modern l’abril passat, es va convertir també en la primera dona que entrava al club. Aquesta bretxa de gènere s’estén des d’Europa fins a Amèrica del Nord, on només 5 dels 33 directors dels museus principals (els que funcionen amb un pressupost de més 20 milions de dòlars) són dones, incloent-hi Kaywin Feldman, del Minneapolis Institute of Art, i Nathalie Bondil, del Montreal Museum of Fine Arts.
Els tres museus d’art més importants no han estat mai sota la direcció d’una dona. El Louvre, el Museu Britànic i el Metropolitan Museum of Art són destins internacionals plens de tresors. També són grans negocis que atrauen en conjunt més de 20 milions de persones cada any. Una gran part d’aquests visitants són turistes que volen contemplar la pedra de Rosetta o fer-se una selfie amb la Mona Lisa i que, pel camí, gasten diners en hotels i botigues. Els museus tot sols aporten de manera directa 21.000 milions dòlars cada any a l’economia nord-americana, i molt més gràcies a la despesa indirecta dels seus visitants.
Hi ha moltes dones que treballen de conservadores. Als museus d’art nord-americans, un 70 per cent de les persones que exerceixen aquest ofici són dones; al Victoria and Albert Museum, també conegut com a V&A, la xifra voreja el 75 per cent.
Malgrat això, la presència de les dones en càrrecs directius continua sent escassa. Un informe del 2014 de l’Associació de Directors dels Museus d’Art va assenyalar que és possible que els consells museístics i els seus comitès de selecció, encara predominantment masculins, facin els nomenaments a imatge i semblança seva.
L’informe també es va preguntar si el que passa és que, senzillament, algunes dones no aspiren a ocupar els càrrecs de dalt de tot. Com a conservadora del V&A durant 18 anys, i sense exercir-hi cap paper executiu, he vist de primera mà que per a les dones que volen trobar un equilibri entre una carrera en el món de l’art i una vida fora de la institució, la reticència a postular-se per a aquests càrrecs pot estar relacionada amb els viatges internacionals i el caràcter absorbent de la feina de director en el grup dels dotze. Per a moltes dones, els anys de treball més productius coincideixen amb els anys de la criança dels fills.
Hi ha molt en joc, i no només per als museus. L’any passat, 62 milions de persones van visitar els dotze museus d’art més importants del món. Al Regne Unit hi ha 97.000 llocs de treball en museus, galeries i biblioteques; els museus nord-americans sumen 400.000 empleats. La contractació dels dirigents d’aquestes institucions és important perquè el sector cultural té una influència molt gran. Els museus i les galeries d’art ens emmarquen el món: els alts directius decideixen què es penja a les parets, i això al seu torn determina el que el públic valora i recorda. El predomini masculí en la direcció del grup dels dotze ajuda a explicar per què una bona part del que s’exposa és creat per homes, en lloc de ser obra de dones.
Algunes dones estan desafiant el prejudici de gènere en la programació de les entitats museístiques. A principis del segle XXI, la directora de disseny del V&A, Moira Gemmill, va advocar per fer encàrrecs a arquitectes i artistes femenines emergents que després van ser guardonades. A la Tate Modern, Morris ha expressat el desig d’exposar més obra feta per dones: una mostra de Sonia Delaunay recent i l’exposició actual de Georgia O’Keeffe indiquen aquest nou accent. Aquest mes el Centre Elizabeth A. Sackler per a l’Art Feminista del Brooklyn Museum presenta en el marc del seu desè aniversari una retrospectiva de Beverly Buchanan.
Fa gairebé tres dècades un pòster de Guerrilla Girls, un grup activista de dones artistes, va preguntar: “¿S’han de despullar les dones per entrar al Met Museum?” La seva protesta constant contra la infrarepresentació de les dones en les col·leccions d’art encara és aplicable a la direcció museística. Però hi ha raons per a l’optimisme. El canvi de les expectatives de gènere ha comportat l’emergència d’una generació de directores de museus d’art. Deixant de banda aquest grup dels dotze, actualment hi ha dones al capdavant d’institucions d’art influents com l’Studio Museum de Harlem, el Courtauld Institute of Art de Londres i el Hammer Museum de Los Angeles.
El V&A es va convertir en un pioner de la igualtat d’oportunitats quan el 1987 va nomenar directora Elyzabeth Esteve-Coll. Fos el que fos el que els membres del consell del museu creien que aconseguirien amb la primera directora d’una col·lecció d’art del Regne Unit, sospito que les seves expectatives van quedar frustrades. El mandat polaritzador d’Esteve-Coll, que es va acabar el 1995, va incloure alguns acomiadaments molt publicitats i mostres controvertides que van atraure el gran públic, com la que es va dedicar al cantant Elton John i una altra sobre la història de la firma de moda Burberry.
El seu objectiu -ser “més popular sense caure en la trivialització”- va ser radical a la seva època; avui sembla que encaixa amb les crides constants a la inclusió cultural. Retrospectivament, el que és innegable és que va demostrar els avantatges d’oferir oportunitats a un ventall més ampli d’artistes de talent i d’obrir-se a nous punts de vista. Com ha dit Jude Kelly, directora artística del Southbank Center per a les arts escèniques de Londres, ser inclusiu no significa “situar-se al mig i dir: «M’agradaria incloure’t»”, sinó “situar-se en un lloc diferent”.